Aquests darrers dies s’ha posat d’actualitat el cas d’Yvan Pozuelo, un professor asturià a qui l’administració ha expedientat per posar un 10 als seus 150 alumnes. Podria semblar una protesta en contra la demencial burocratització de la tasca docent, amb avaluacions competencials, inacabables lletanies de perífrasis incomprensibles que haguessin sorprès el mateix Kafka, tanmateix, en declaracions públiques, ted talks i un llibre publicat, Pozuelo fa una justificació filosòfica de la seva decisió, amb un batibull d’especulació ètica, retòrica motivadora i formes de telepredicador. Probablement el procés sancionador engegat per la conselleria asturiana d’educació és desproporcionat, tanmateix, no es pot negar que aquesta decisió de qualificar indiscriminadament a la pràctica totalitat dels seus alumnes amb la nota màxima, no deixa de ser el punt culminant –potser avançat al seu temps- d’una dinàmica educativa en què l’educació ha esdevingut un territori de subjectivisme bonista, de degradació curricular, d’absència de criteris mínimament coherents, de devaluació continua, en termes del professor i assagista Andreu Navarra.

Podríem enllaçar aquesta història, potser tan simptomàtica dels nostres temps amb les declaracions recents d’un dels filòsofs de referència francesos, Emmanuel Todd, que es queixa de la caiguda sostinguda i generalitzada del nivell educatiu a tot el continent en les darreres dècades. El problema de l’opinió de Todd (i de ben segur, molts altres relacionats amb el món educatiu) és que, ara per ara, aquesta sensació és difícil de contrastar de manera objectiva. De fet, si ens guiem, a casa nostra, per les estadístiques, veurem com en un context de retallades econòmiques, crisi social, expansió de les desigualtats, elements estadístics com el fracàs escolar han desaparegut pràcticament del mapa i les discussions públiques. Així, segons dades oficials, el fracàs escolar va passar del 34% el 2004 al 17% el 2017. Ara, per contra, una vegada s’ha arribat pràcticament el 15% exigit per les autoritats europees, es parla més aviat d’un altre concepte, l’abandonament escolar prematur (és a dir, aquells alumnes que no cursen estudis postobligatoris a partir dels setze anys), que si bé té l’objectiu europeu d’arribar a un màxim de 10%, sembla que sí que s’anirà assolint (malgrat els culs d’ampolla d’una educació infrafinançada amb escassa oferta de Formació Professional).

Ara bé, la percepció subjectiva es contradiu amb estadístiques amb un punt de triomfalisme. Les proves de competències bàsiques que es realitzen periòdicament, amb uns criteris i aplicació millorables o canviants, més aviat constaten cert estancament i variables que van i venen en funció més de la dificultat de la prova que altra cosa. En altres paraules, que ara per ara resulta impossible saber amb precisió si Emmanuel Todd té raó, o si les polítiques educatives funcionen. O, si m’ho permeten, que en realitat, en centrar tots els esforços a mantenir escolaritzada tota la població fins als divuit anys al preu que sigui, s’està deixant de banda que la mateixa educació, els coneixements i destreses que els alumnes puguin adquirir, tingui algun sentit o pretenguin anar algun lloc més que a una guarderia per a menors d’edat. Potser perquè, en el fons, som en una crisi civilitzatòria de fons, en què no està clar per a què serveix a occident una institució com l’escola. I això, em temo, contrasta amb el que succeeix a una Àsia emergent en què la competitivitat, fins a cert punt, despietada, ocupa bona part dels esforços d’uns governs obsessionats per fer un salt endavant econòmic, social i polític. Si tradicionalment l’educació pública era un invent per fornir d’una base cultural comuna al conjunt de la ciutadania, entrenar-los per a les responsabilitats de la vida adulta i posar les bases professionals, el problema és que avui no està gens clar quines en són les finalitats.

En els darrers anys assistim a unes discussions pedagògiques i metodològiques, debats sobre innovació educativa, formacions miraculoses que recorden una mica a les polèmiques teològiques, posem per exemple, entre talibans i telepredicadors texans. Amb més fe que raó, més creença que dades objectives, hem sumit en el caos les aules. Probablement, bona part dels centres de Catalunya se’n salvin gràcies al bon sentit i el pragmatisme dels professionals, tanmateix, cada vegada és més freqüent trobar fanatismes pedagògics i comportaments sectaris d’acord amb metodologies que prometen el paradís, una retòrica buida i indocumentada sobre presumptes “intel·ligències múltiples”, xerrades multinacionals, invents sobre educació emocional i altres coses que, provinents d’experiments fallits com Summerhill, o vulgaritzacions de les teories de Steiner i les experiències de les escoles Waldorf, o qualsevol altre invent equivalent, han contribuït a la pèrdua de rigor, anàlisi, avaluació i crítica dels actes i les actuacions educatives. Amb totes aquestes, el mateix Departament, ha optat per anar limitant autonomia als docents (sovint encadenats a uns ordinadors implacables, on passar les hores emplenant aplicatius kafkians) per atorgar-les a uns directors que, creixentment, com en un drama shakespearià, acaben prenent les regnes del destí dels professionals. I arribem, aleshores, a la màxima de Dostoievksi: la veritable naturalesa de l’individu la trobem quan aquest està borratxo o té poder. I sovint (per sort, de manera minoritària) ens trobem amb uns projectes d’autonomia demencials que generen un caos monumental als centres, ocults rere tones de retòrica bonista, pedagògica i innovativa, com descriuen analistes com Andreu Navarra, Jordi Martí, Ani Pérez o Pascual Gil. Això ha implicat que, almenys a Catalunya, amb una Llei d’Educació inspirada en la catastròfica educació britànica, i amb uns decrets de direcció, perfils i autonomia que recorden els capatassos andalusos triant a dit els jornalers més submisos del poble, arribi un punt que podem definir com de construcció de regnes de taifes, un arxipèlag compost d’illes que competeixen entre si a la recerca d’alumnes amb major capital social i cultural, on ni la inspecció ni l’administració saben com desfer l’embolic que ells mateixos han creat. A tall anecdòtic, durant les primeres setmanes de la pandèmia, quan el Departament va trigar un temps a donar senyals de vida en un context inèdit, moltes de les instruccions enviades no van seguides per unes escoles i instituts avesades a anar a la seva, i propiciant que el que feia un centre no tingués res a veure amb el del costat.

Certament, i això és un factor essencial per comprendre el que passa, el context social ha canviat profundament. Entre 2000 i 2021 la població de 0 a 16 anys ha crescut de 989.759 a 1.307.337 (GESOP / Idescat), és a dir, més d’un 30%. El 16,4% dels alumnes és estranger (un 22% a la demarcació de Girona, i un 21% a la de Lleida).  S’ha passat de 24.787 alumnes amb nacionalitat forana el 2001 a 181.936 el 2020 ( s’ha multiplicat per 7,3). Tot plegat, ha representat un repte descomunal per a uns professionals i una institució que es va trobar amb unes retallades brutals (la inversió va arribar a caure un 20% per alumne durant la dècada passada), i tot això, en un període d’intensa segregació escolar, residencial, expansió de la pobresa i coses que, qualsevol professional podria relatar en forma d’anècdotes desagradables.

És lògic que, davant d’un context tan galdós, molts hagin buscat en els canvis metodològics miracles en comptes de solidesa. Això explicaria la fe dels conversos en un context de desordre. Tanmateix, en un país (i també en un occident en clar retrocès cultural, geopolític i econòmic) les reformes educatives mostren una crisi profunda, de caràcter sobretot existencial, en què, ara per ara, ja no sabem exactament per a què serveix això de l’escola. No sabem què volem fer amb unes noves generacions que, afectades per un context social i econòmic advers, amb incerteses sobre el futur. Potser per això, les propostes pedagògiques triomfants amb aquests dies (amb el sospitós impuls de fundacions provinents d’entitats financeres i la música de fons de l’OCDE), semblen buscar la fabricació d’alumnes incultes, capriciosos, infantilitzats.

Tot parafrasejant Gramsci, la vella escola no acaba de morir, i la nova, no acaba de néixer, i en l’interval apareixen monstres (en forma d’il·luminats o oportunistes).

Comentaris

    Marc Octubre 22, 2021 | 21:39
    Ostres Xavier, l'article és molt bo però massa llarg per ser en un diari. Millor dues o tres entregues.
    Anna C. G. Octubre 22, 2021 | 21:53
    Totalment d'acord amb l'article. Avui dia ser docent és molt difícil.
    Luisnomeacuerdo Octubre 22, 2021 | 23:28
    Y mientras tanto una profesora de tractoria pega a una niña por pintar una bandera de su país en su país. Y otros fasscista vigilan que idioma hablan los niños en el recreo. Eso solo lo hacen los fanáticos fascistas independentistas. Y tu tienes pinta de serlo.
      Ves per on Octubre 23, 2021 | 08:46
      Ets un clar exemple del fracàs escolar.
      Pi_Rat Novembre 06, 2021 | 11:08
      El teu comentari desprèn fanatisme i ràbia. No sé si té gaire relació amb l'article però entenc que necessites treure bilis.
    Regal Octubre 23, 2021 | 08:57
    En el país dels segrestos, tot s’hi val per segrestar, que menys que tenir fills retinguts i forçats 9-12h en un centre penitenciari. Si la base és criminal, el que en surti serà entre trastocats i inútils. Tenim uns jutges que diuen que s’ha de tancar la gent fins que n’aprenguin (la seva lliçó). Tenim uns tarats gestionant i controlant la cosa.
    Per parlar de docència Octubre 23, 2021 | 10:51
    L'article és clar i ben documentat. Com a docent he viscut situacions tan absurdes que fa 25 anys no me les hauria cregut. Avui dia milers d'alumnes obtenen el títol d'ESO sense saber ni multiplicar bé; ni ser capaços de situar Itàlia en un mapa mut d'Europa; ni tenir clar si Hitler va ser un líder de la II Guerra Mundial o de les Guerres Napoleòniques... això per posar alguns exemples. Els pedagogs regnen sense manies i imposen valorar "la voluntat", "la motxilla emocional", "la inserció en el grup" etc. sense la més petita autocrítica. Afirmen que la prioritat de l'escola és que l'alumne se senti a gust. Els "continguts" (sempre se'n parla amb menyspreu) són al lloc 4t de la llista de prioritats, o ni hi són. Els alumnes saben que tindran el títol encara que en suspenguin sis o set, per tant, molts abandonen tot esforç. Els docents que encara resisteixen, que intenten fer treballar el cervell i que els alumnes descobreixin el seu potencial, aguanten crítiques i pressions per totes bandes, perquè es parteix de la base de que pràcticament tothom ha de "promocionar" Alguns alumnes tenen pares compromesos i amb estudis universitaris i es preocupen més per l'aprenentatge de continguts, fent més àmplia que mai l'escletxa entre classes socials. A l'aula és impossible fer activitats d'aprenentatge interessants, si s'ha d'estar vigilant sempre a una majoria d'alumnes que no són capaços de concentrar-se ni cinc minuts. Els docents passen hores i hores aprenent a fer anar aplicacions i més aplicacions on exposar l'evolució de les "competències" i assistint a infinitat de reunions inutils. El temps per preparar i corregir activitats s'ha d'anar afegint. Totes aquestes hores, frustrants per ser feina inútil, no es comptabilitzen enlloc. Quin futur ens espera?
    Manel Octubre 23, 2021 | 12:55
    contundent
    Lluís Octubre 23, 2021 | 13:29
    Excel·lent radiografia de l’escola avui. Els criteris només són complir amb els indicador estadístics oficials. Els professors, de moment, aguanten el sistema amb gran sobreesforç. Tard o d’hora, la societat ho acabarà pagant.
    Narcís Octubre 23, 2021 | 16:16
    Si ho he entès bé . . a Girona mateix, de 5 alumnes, no arriben a 4 els espanyols i més d' 1 n' és estranger ( i afegeixi's quants de catalans entre aquells ! ) ! Ras i curt : si no n'érem prou guarnits amb els que arribaven d' espanya morts de fàstic ( i no pocs, de gran amor espanyol .. com no ! ), només ens faltava aquesta ! PD : doncs res, tot l' alumnat que vagi bé, com cal, s'hi esperi a que la resta ' enderrerida ' és posin a son nivell ( vulguin o no vulguin posar-s'hi ) i .. tururut ! Nota : i de la Formació Professional , què cal dir, atès que poques eixides per aprendre' n ensems amb poques ganes de ser-hi ( força més difícil que moltes universitàries així com majoria de més treball o pitjor qualitat i menys sou , a banda de no ben vist ) ! Anotació al marge : una nació com la catalana sense ser lliure/ independent, com pot col·lectivitzar cap mena de modus de fer, d' actuar .. cap mena de cultura ! Incidència : ara només cal hagi professors- res que es passin de mala entesa benevolència i d ' altres que es passin d' indolència !
    fat boy Octubre 23, 2021 | 20:48
    Si voste llegeeix sobre els centenars o milers de cartes trobades, miraculosament conservades, al campament roma de Vindolanda, prop de Newcastle a Anglaterra, possiblement el cul de mon mes apartat de l'Imperi, sabra que la majoria dels legionaris rasos sabien llegir i escriure. Compari aixo amb el grau d'educacio a l'Edat Mitjana. Finalment observi el que esta passant ara mateix i veura cap a on anem.
    Jordi (Català i Suís) Octubre 24, 2021 | 02:51
    No conec pas la situació de l'ensenyament a CAT però molt bé la catastròfica a França. En Todd ha escrit que "El nombre de cretins diplomats no para de crèixer". A la Suïssa francòfona (Suisse Romande) hi ha milers de francesos que entren diàriament per treballar-hi. Cobreixen gairebé totes les branques professionals. I això des de fa molts anys. Allò que se'n diu "frontaliers" als Cantons de Genève, Vaud, Neuchâtel, Valais i Jura (a Fribourg n'hi deu haver pocs) han augmentat moltíssim des del 2004 amb la lliure circulació. Però allò que hem remarcat entre les generacions joves recents en comparació a fa 30 anys és un nivell baixíssim en francès que fins i tot provoca greus problemes a moltes petites empreses que han contractat aquesta gent. Recordo un francès (diploma tècnic) a qui el director va prohibir enviar emails als clients sense parlar-ho abans amb ell. I això després d'haver enviat un email a un client (empresa internacional coneguda) on el francès era una vergonya i fins i tot difícil de comprendre. El paio havia estat diplomat a França i no sabia pas escriure en francès correcte.
      Doctor Strangelove Octubre 24, 2021 | 09:30
      Ni l'educació ni res de Catalunya, idiota! Doc.
    Jordi (Català i Suís) Octubre 24, 2021 | 02:58
    El cas francès és paragdimàtic: els pedagogs del Ministère de l'Education National que mai no han posat els peus en una aula i són aquesta colla de cretins diplomats que parla en Todd, fa molts anys que malden per modernitzar els mètodes d'aprenentatge del francès imposant mètodes completament estúpids i que - en part - han dut a França a la cua del PISA. Una "institutrice" (mestra) va recuperar l'antic mètode per ensenyar a llegir i a escriure i contra totes les indicacions del Ministère i dels "Inspecteurs d'Académie", aquests darrers també una colla de cretins que mai han posat els peus a cap aula sinó per vigilar els professors. La majoria de joves francesos ixen diplomats i mig analfabets. I hom sap que el Ministère ha donat instruccions als professors que correigeixen l'examen del Bac d'abaixar el nivell d'exigència en tot. Resultat: analfabets funcionals arriben a les Universitats i allà els aproven i molts d'ells acaben treballant a Suïssa on finalment se'ls veu el llautó.
    Jordi (Català i Suís) Octubre 24, 2021 | 03:03
    Un altre exemple dels 90. Un antic col.lega de treball franco-suís (mare suïssa i pare francès) i resident a CH havia estat enviat a França (prop de la frontera) a estudiar la secudària (Lycée). Només va estar-s'hi un parell de setmanes perquè els pares varen espantar-se amb el baixíssim nivell. I una de les causes és la presència massiva de fills de magrebins i africans. A CH hi tenim el mateix problema però com tenim molts menys alumnes per aula hi ha tingut menys impacte. Però ja sé que a CAT són altament "progressistes" i aquest tema és tabou.
    A Jordi, català i suís Octubre 24, 2021 | 10:42
    A Espanya en general i a Catalunya més encara atès que hi ha més immigració, és, efectivament, un tabú comentar que la presència d'immigrants fa baixar encara més el nivell. Si no fos un estúpid tabú, veurien que te lògica, sense que sigui cap mostra de racisme. Els magrebins, llatinoamericans i subsaharians venen de cultures i sistemes educatius diferents, tant en continguts com en metodologies. Les idees, valors, creences i respecte per les normes i desig d'estudiar també són molt diferents, així com l implicació de les famílies en l'educació dels fills. Negar que això sigui cert, que presenti problemes i que calen més recursos, és propi de cretins. Però això és exactament el que es fa: negar-ho, acusar a qui ho diu de racista i, com a solució a tots els problemes, obligar al professorat a baixar el nivell fins a límits que avui dia permeten fins i tot acabar una carrera a alumnes que confessen no haver llegit mai un llibre sencer. Els qui decideixen aquesta política educativa, socialment suïcida, mai han trepitjat les aules o ho van fer fa 30 o 40 anys. Durant anys han aconseguit posar de la seva part a la immensa majoria de famílies, difonent una imatge del professorat negativa (són uns ganduls, deia en Bargalló), de manera que els docents saben que tenen la batalla perduda. En poc temps, els que vagin arribant a la professió ja seran els alumnes d'ESO actuals. Òbviament hi ha alumnes brillants... però cada cop menys, perquè no hi ha gaires alumnes que aguantin una dècada compartint classes amb companys que no fan absolutament cap esforç, sense acabar frustrats i avorrits.
    A Jordi, català i suís Octubre 24, 2021 | 11:07
    Reconèixer que la immigració -per les raons que he comentat breument abans-representa un problema, significaria haver de dedicar més recursos, perquè és impossible preparar i fer classes a cinc o sis nivells diferents dins l'aula. Seria difícil amb quinze o setze alumnes, amb trenta o més és senzillament impossible. La solució és negar-ho, criticar a qui gosa ni insinuar-ho i fer nivells cada cop més baixos, perquè s'ha de sobreviure al dia a dia i no es poden fer classes que no entenguin el 70% dels alumnes. Les directrius són fer classes "adaptades a tots els nivells", com si fos possible fer explicacions i preparar activitats de tres o quatre nivells diferents a cada grup, tenint en compte que cada professor té uns sis o set grups. Per tapar el desastre en coneixements, es fa un discurs molt cuqui de com n'és d'important aprendre a ser tots iguals i que tothom té alguna mena d'intel·ligència. Això no és mentida en sí mateix, però no hauria de substituir ni d'impedir l'aprenentatge de continguts acadèmics. No sé per què, per aprendre a ser respectuós amb les cultures de tothom, s'entengui que s'han de deixar de banda les matemàtiques, la química o la literatura etc. Potser perquè així s'iguala tothom per la banda baixa. Aquests nois i noies patiran les primeres grans frustracions quan surtin a la vida real. Arriba una generació de joves frustrats i molt, però que molt ignorants. Això si, com que saben remenar les xarxes, a sobre tenen la creença de que estan per sobre dels grans. Anem cap el desastre social.
    Jordi (Català i Suís) Octubre 24, 2021 | 17:13
    Catalunya finals dels 70 i als 80: escoles públiques amb aules amb 35/40 alumnes. Suïssa tenia les aules amb menys de 20 alumnes. Quan arribaren massivament els refugiats Bosnians al 92 fou difícil la integració però el sistema als diferents Cantons - l'Ensenyament és exclusiu dels Cantons - aconseguí eixir-ne bé. El problema fou amb la guerra al Kosovo que afegí encara més pressió. Però fins i tot amb això mai baixà al nivell francès. Cal saber que als 50 vingueren massivament els Italians, els Catalans foren a finals dels 50 i durant els 60. I alhora els Gallecs i després els Espanyols. Els Portuguesos arribaren finals dels 70 i durant els 80. Malgrat tenir 2 milions d'estrangers a CH el sistema d'ensenyament ha suportat millor la invasió que a França i evidentment que a CAT.

Nou comentari