Quan el PP va ser condemnat per corrupció i el PSOE va presentar la moció de censura, l’independentisme tenia la paella pel mànec. Però no calia ser gaire espavilat per veure que regalar-li la presidència espanyola al PSOE a canvi de res era regalar-li el mànec de la paella. Un error de conseqüències nefastes. Una d’elles, potser la principal, és la incapacitat actual de mantenir Catalunya al centre de l’agenda política.
Hi havia alternatives que no implicaven deixar governar el PP. Però una vegada els partits independentistes varen investir el PSOE, varen quedar inhabilitats per fer política independentista a Madrid. Encara va tenir sort Junts que els seus vots no varen ser necessaris per aguantar el PSOE. Si no, tots sabem qui manava i qui mana allí, al marge dels discursos que es fan en campanya.
Havent investit Pedro Sánchez, ERC ha quedat sotmesa a les seues necessitats i prioritats. Ara, Catalunya entra i surt de l’agenda política espanyola quan interessa als partits espanyols, però no quan interessa als partits catalans. Fins i tot quan sembla que el PSOE fa concessions als seus socis catalans, en realitat ho fa en clau de guanyar centralitat i poder a Catalunya.
El governet de Pere Aragonès és clarament més lleial al PSOE que al Parlament de Catalunya. Una derivada més dels pactes amb la Moncloa, que Junts va assumir quan va decidir investir-lo i entrar al govern. La desesperació per aconseguir uns indults que haurien caigut com fruita madura va emboirar l’enteniment a tots plegats. I ara, a les pròximes eleccions, ja es veurà qui en treu el rèdit polític. El seu nom comença per P i acaba per E.
Canviar la confrontació amb Espanya per la confrontació amb la “dreta” sempre ha estat un pèssim negoci per a Catalunya. Qualsevol que hagi analitzat qui va ser el principal beneficiari de la campanya del PP contra l’Estatut no hauria d’haver caigut en el parany d’aguantar el PSOE a qualsevol preu. És clar que si t’hi va la llibertat personal, perquè el rescat el cobren els socialistes, potser tot s’entén més.
Si una part dels catalans només vol la independència (o només està disposat a moure’s per aconseguir-la) quan mana “la dreta”, tenim un problema. Perquè el PSOE ja sap que és molt fàcil espantar-los amb el missatge que si no guanyen ells “tornaran els dolents”. Així varen treure el millor resultat de la història a Catalunya en plena batalla per la retallada de l’Estatut.
Els governs del PSOE són capaços de segrestar mentalment l’esquerra catalana fins al punt que ni Pegasus, ni les acusacions de l’Advocacia de l’Estat ni la manca d’inversions, ni la intervenció de les institucions catalanes no li suposa cap cost. Poden fer el que vulguin que la teoria catalanesca del mal menor els garanteix els suports per seguir fins que una força externa canviï les coses.
Diuen que ERC fa de Convergència, però no és ben bé així. La capacitat negociadora que tenia CiU era la d’un partit frontissa, que et pot votar o no. La capacitat negociadora que té ERC és zero. Són un partit subaltern, que només es pot desmarcar del PSOE de cara a la galeria quan els seus vots no són decisius. Per això són incapaços de salvaguardar les mínimes competències que encara semblava que tenia la Generalitat.
Afortunadament, no hi ha cap govern del PSOE que duri cent anys. Tot i que si depengués dels partits catalans no es mourien de la Moncloa en tres generacions. Això és tan evident que Sánchez els subcontracta la campanya catalana. Ell es dedica a treure vots a Espanya i ERC li fa la campanya a Catalunya. Ho fan tan bé que a les pròximes eleccions és probable que molta gent voti directament els socialistes.
Com sempre, ens queda el carrer i que Espanya mai no falla. Dit d’una altra manera, ens queda la mobilització i la desobediència civil. I la certesa que Espanya sempre respon igual. Arenys de Munt va canviar la història, malgrat que governava el PSOE, perquè Espanya és la de sempre. Si no haguessin prohibit la consulta, avui seria una nota a peu de pàgina dels llibres d’història que ningú no recordaria. Sabem el que hem de fer per trencar aquesta dinàmica creada per la rendició dels líders. Quan ens hi posarem d’una vegada?
24
18
