Des del moment que Lleó XIV va decidir venir a Catalunya per beneir la torre de Jesús de la Sagrada Família, tot coincidint amb el centenari d’Antoni Gaudí, el govern espanyol i la Conferència Episcopal espanyola van posar fil a l’agulla per presentar la basílica i el seu creador com a elements de la Marca España. La idea era impedir fos com fos que la projecció exterior de la Sagrada Família i Gaudí, dues icones universals, poguessin ser alhora una projecció de Catalunya. Com fa Espanya en tots els àmbits de la vida, sigui l’art, l’arquitectura, la ciència, les lletres, l’esport…, és a dir, apropiar-se del talent i del patrimoni català, també aquí calia apropiar-se de Gaudí i de la seva obra per presentar-los com a símbols hispànics.
L’element principal d’aquesta maniobra era el Borbó. No podia ser que els amfitrions de la visita de Lleó XIV fossin Catalunya i les seves autoritats, calia que hi hagués algú de ‘rang superior’ que monopolitzés l’atenció mediàtica, al marge del Papa, per tal que Catalunya hi aparegués folkloritzada com una regió espanyola més. Per descomptat, tots els actes previstos s’havien de fer en espanyol, amb unes petites concessions al català, que fossin l’equivalent a dos nuvolets blancs merament decoratius en un dia net i clar. Es tractava de fer creure al món que l’independentisme és mort, que el “reencuentro” és un fet i que els catalans no som cap ‘minoria nacional’ dins l’Estat espanyol, per la senzilla raó que no hi ha més ‘nació’ que Espanya.
Però una cosa són els plans i una altra els resultats, i gràcies a la pressió mediàtica que Catalunya va exercir, l’Estat, la Conferència Episcopal i el Patronat de la Sagrada Família, comandat per l’arquebisbe Juan José Omella, van haver de rectificar i donar al català més presència institucional. Tanmateix era només una petita victòria, ja que els actes de la Sagrada Família van ser actes absolutament militaritzats amb un desplegament de 7.000 policies, entre els quals policia espanyola i Guàrdia Civil. La presència d’un cap d’Estat estranger sempre demana un cert desplegament, però mai no s’havia vist res igual a Barcelona. Benet XVI també era un cap d’Estat, i, això no obstant, el nombre d’efectius va ser de 4.000. I pel que fa a les diferències pressupostàries, els 700.000 euros d’aleshores s’han convertit aquesta vegada en 15 milions. I és que, com s’ha vist, calia un operatiu fort en previsió que els catalans féssim algun acte d’insubmissió, per petit que fos, que posés en evidència l’Operación España que tenien preparada.
Recordem que Espanya ha arribat a conceptuar com a “terrorista” un regidor de Vic per haver dit que “per fer una truita cal trencar els ous”, que ha fet el mateix amb els CDR i Tsunami Democràtic, i que fins i tot ha imputat el president Puigdemont com a “terrorista”. I tot amb l’objectiu de criminalitzar l’independentisme català per tal que així fos percebut per la comunitat internacional. És, doncs, en funció d’aquesta idea que les estelades són requisades als camps esportius espanyols i en altres llocs. A la Sagrada Família en van tenir prou de veure’n alguna entre les partitures dels 600 cantaires per activar-ne l’expulsió i l’encapsulament de tots. I no només això, dos cors infantils van ser tancats en un espai de la basílica fins que l’acte es va acabar. No cal dir quina va ser la reacció dels infants, espantats i amb plors, sense saber què passava i totalment incomunicats dels seus pares. Tots els esforços, totes les hores d’assaig es van fondre quan se’ls va prohibir participar en la cloenda amb l’Escolania de Montserrat. Els cantaires, a més a més, han denunciat la intimidació que un centenar de policies va exercir sobre ells i els seus directors entorpint-ne les actuacions. És molt propi d’un Estat democràtic, això de cantar amb un policia a dues passes fiscalitzant tot el què dius. La seva sola presència ja indica que eren allà per exercir un control ideològic que coaccionés els cantaires i actués com a mordassa psicològica.
Ara fixem-nos en les quatre versions diferents que sobre aital barbaritat donen la policia espanyola, la Conferència Episcopal, el govern espanyol i la Delegació del Govern d’aquell país a Catalunya:
Policia espanyola: Diu que van expulsar els cantaires “en detectar que alguns membres portaven estelades amb la intenció de boicotejar l’acte.”
Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal Espanyola: Diu que van ser alguns membres dels cors, els qui “ho van denunciar”. I afegeix que «entre els membres dels cors es va produir un canvi de la carpeta amb les partitures i en algunes hi havia una estelada, amb la intenció de cantar ‘Els segadors’.»
Govern espanyol: Diu que en l’expulsió no hi va haver “cap element ideològic, ni identitari ni de cap mena.”
Carlos Prieto, delegat del govern espanyol: Diu que “simplement havia acabat l’acte i vam convidar tothom a sortir de la basílica.” (!!!).
Quatre versions contradictòries que no fan més que palesar el delicte d’odi que el govern espanyol, la policia espanyola, la Conferència Episcopal i el Patronat de la Sagrada Família van cometre contra els cantaires, en expulsar-los de la basílica, encapsular-los i retenir tancats els cors infantils. I tot perquè hom va observar “alguna estelada entre les partitures”. És tan demencial, tan abominable, aquesta conducta, que només ens sembla normal pel fet que parlem d’Espanya amb relació a Catalunya. Si parléssim del Canadà, amb relació al Quebec, ens semblaria inconcebible. La violació dels drets fonamentals és una praxi tan sistemàtica a l’Estat espanyol, vingui del seu Govern, de llur policia o de llurs tribunals, que l’hem normalitzada mentalment. Però no ho és, de normal. No ho és, perquè el judici d’intencions, la censura prèvia, l’ocultació de la dissidència, la criminalització de la discrepància, el control ideològic de la gent, l’estigmatització, discriminació i vexació de tota persona que qüestioni democràticament l’statu quo és feixisme. Feixisme amb les seves vuit lletres. És la praxi habitual dels estats totalitaris que eleven a Bé Suprem-Absolut la figura d’un líder o d’una divinitat religiosa, com fa l’espanyol amb la ‘Unidad de España’.
S’entén, doncs, que el gabinet jurídic Acció Cassandra hagi presentat una querella en considerar que es va dur a terme una “actuació coactiva, arbitrària i d’una gravetat extraordinària contra ciutadans catalans que participaven legítimament en un acte religiós i musical de gran rellevància pública”. I afegeix que “no és una anècdota ni un malentès organitzatiu, sinó un operatiu de força que podria encaixar en delictes de detenció il·legal, abús d’autoritat i odi ideològic contra ciutadans catalans que només feien el que se’ls havia encomanat: cantar en un acte religiós”. La querella, independentment del recorregut que tingui, és pertinent, perquè com diu Acció Cassandra “si acceptem que 600 cantaires poden ser encerclats i humiliats en un dels temples més emblemàtics del país per la seva condició de catalans, estem normalitzant un salt qualitatiu en la repressió simbòlica”.
Hom pot dir que si el programa d’actes estava tancat, els cantaires no tenien dret a afegir-hi l’himne de Catalunya. Sobre això vull fer un parell de consideracions. La primera és que aquest argument es podria discutir a posteriori, és a dir, després d’haver cantat. Mai abans! En un règim democràtic, la causa és el que has fet, no pas allò que penses, allò que deixes de pensar, allò que podries pensar o allò que podries fer si et passés pel cap de fer-ho. Fets, fets, no supòsits ni control de la ment! No estem parlant de la Coral del Terror, d’uns cantaires que duien bombes per fer-les esclatar, estem parlant d’uns cantaires que només volien cantar l’himne de Catalunya, l’himne del país amfitrió, per demostrar que el nostre país no era el testimoni de pedra d’un escenari que Espanya havia decidit convertir en plató publicitari de la “hispanidad”.
I, en segon lloc, perquè no és que sigui necessari que una col·lectivitat es rebel·li contra l’opressió i la usurpació d’identitat, és que és vital i imprescindible que ho faci, si de debò pretén alliberar-se algun dia. Les fal·làcies de PSC-ERC, com ara el traspàs de Rodalies, la nova Autoritat Aeroportuària, el finançament autonòmic o el Pacte Nacional per la Llengua, no són res més que l’oli de teca que legitima i enforteix la fusta dels barrots que ens empresonen. Cap poble no s’ha alliberat mai acceptant el marc mental del seu opressor. Que d’acord amb aquest marc, cantar l’himne de Catalunya a Catalunya, en el seu temple internacionalment més icònic, fos avortat com si es tractés d’un acte terrorista, ja ens ho diu tot. Com més acates, com més submís et mostres, com més disciplinat et presentes, com més negocies la teva captivitat, més es creix l’opressor i més gran és el seu poder sobre tu. La submissió només genera més opressió. Sense desobediència, sense rebel·lia, sense insubmissió no hi ha hagut, no hi ha ni hi haurà mai llibertat. Mai.
