El procés d’independència va agafar força a partir de la Conferència Nacional per l’Estat Propi (30/04/2011), amb la proposta de creació de l’ANC i la presentació del full de ruta, de país, que l’Assemblea va adoptar com a propi en la seva assemblea fundacional (10/03/2012). La veritable clau de volta fou l’adscripció exclusivament a títol personal i no com a plataforma unitària d’organitzacions –polítiques i socials–, fórmula adoptada en el seu moment per l’Assemblea de Catalunya (1971-1977). Ara, com fa 53 anys, les llibertats democràtiques tornen a estar en perill, tornem a reclamar l’amnistia i ha quedat demostrat que l’autonomia no és un pas que porti necessàriament a l’exercici del dret d’autodeterminació.
Tretze anys després de la Conferència Nacional per l’Estat Propi, el moviment independentista ha quedat sense full de ruta i la divisió i l’enfrontament tribal torna a ser el principal escull per avançar. Tot i les moltes lliçons rebudes en aquests anys, no sembla que n’hàgim tret els aprenentatges pertinents. A tall de titulars, potser podem estar d’acord que les principals lliçons són:
- La societat civil organitzada ha estat i és la principal força del moviment independentista.
- Ni els partits ni les institucions autonòmiques poden estar al capdavant del Procés.
- Els estats actuals, i la Unió Europea especialment, mantindran la seva posició formal de suport a l’Estat espanyol -faci el que faci amb relació al conflicte català- mentre no vegin perillar els seus interessos o afecti la seva estabilitat interna. Sense debilitar la posició de l’Estat, serà difícil aconseguir una correlació de forces prou favorable.
- Apel·lar fonamentalment a la consciència nacional va mobilitzar a favor de la independència, principalment, la ciutadania que se sent exclusivament catalana o més catalana que espanyola, i la part de ciutadania que se sent només espanyola o més espanyola que catalana, ben instrumentalitzada, es va mobilitzar a la contra. La població immigrada els darrers anys, generalment, va quedar fora de la confrontació.
- L’òrgan de direcció/coordinació del moviment ha de ser diferenciat de les direccions dels actors principals.
- L’eina principal és la mobilització, però amb les multitudinàries mobilitzacions reivindicatives i festives no n’hi ha hagut prou.
- No podem instaurar la República, i mantenir-la, si primer no hem creat les condicions adequades per fer-ho.
- Necessitem una majoria política suficient, però primer hem d’aconseguir una majoria social sòlida.
- Teníem un full de ruta, però no un projecte de país, ni un projecte d’estat. Sense aquest projecte, no hi haurà la capacitat de mobilització necessària.
- Sense un projecte i una estratègia compartida per tots els actors del moviment, mai tindrem la força necessària per assolir l’objectiu.
Aquestes lliçons ens haurien de portar a acordar les principals línies d’actuació del moviment independentista a partir d’ara. Amb la pretensió d’iniciar un debat serè i sense més apriorismes que el de no caure en els mateixos errors, faig aquestes primeres aportacions:
- Hem de construir un projecte de país, amb un estat propi en forma de república, dibuixant un país on valgui la pena de viure, un país per a tothom, i ho hem de fer a partir de la nostra realitat i possibilitats.
- Aquest projecte ha de ser una obra col·lectiva, de grans i joves, de catalans d’origen i catalans d’adopció.
- La creació d’aquest projecte ha de ser la principal eina per generar una clara majoria social favorable a la seva execució i per aconseguir el suport real de les forces realment democràtiques de les altres nacions sotmeses per l’Estat espanyol.
- Aquest projecte s’ha d’executar de forma gradual, emprant tots els mitjans disponibles, començant per un canvi profund del marc mental de tots nosaltres, per una democratització radical de totes les institucions i per la regeneració de l’administració municipal i autonòmica, però amb el ple convenciment que només podrem completar-lo amb la instauració de la República catalana.
- En la mesura que l’Estat espanyol impedeixi la implementació d’aquest projecte, els independentistes que han esdevingut escèptics, desenganyats o directament enganyats tornaran a incorporar-se al moviment independentista com a única via per arribar al país que necessitem i volem. La resta de la ciutadania ha de poder constatar el maltractament secular que, favorables o contraris a la independència, rebem per part de l’Estat espanyol, per arribar a la conclusió que només amb un estat propi podran millorar les condicions de vida de tots nosaltres.
- Les mobilitzacions esdevindran, novament, la principal eina del moviment, però han de ser el resultat d’un corrent de fons que torni a mostrar que la independència és l’únic camí per poder construir el país que volem i necessitem. Per tant, han de ser programades per créixer gradualment i han de prendre formes molt diverses, propositives o reactives segons convingui en cada moment, des de les multitudinàries i puntuals que van protagonitzar la primera etapa del Procés fins a les permanents, les sectorials o les especials que mostrin la maduresa del moviment i la seva capacitat d’autoorganització, resposta i defensa.
- En la mesura que creixi el moviment independentista, la majoria social anirà adquirint la consciència suficient per esdevenir la majoria política necessària per instaurar i mantenir la República catalana.
- Aquesta majoria política ha d’expressar-se, de forma clara i inequívoca, a les urnes, ja sigui mitjançant un referèndum acordat amb l’Estat espanyol o mitjançant unes eleccions plebiscitàries si, com tota la història passada i recent sembla demostrar, no és possible la celebració del referèndum.
- Aquestes eleccions poden ser en el marc autonòmic, espanyol o europeu. Perquè la lectura dels resultats sigui inequívoca, només hi ha d’haver una candidatura independentista i el seu programa s’ha de reduir a un únic punt: la instauració de la República catalana i l’inici del procés constituent si s’aconsegueix la majoria absoluta de vots i diputats. Ha de comptar amb el suport explícit de tots els partits independentistes i la vida d’aquesta candidatura ha d’acabar amb la convocatòria de les primeres eleccions republicanes.
- Els pròxims anys, amb governs socialistes a Barcelona i Madrid, serviran per comprovar la manca de voluntat real i de capacitat per complir amb els compromisos contrets i marquen el període de temps necessari per enfortir i madurar el moviment independentista, dotant-lo d’una estructura que el faci difícilment destructible i d’una direcció, diferenciada de les direccions públiques de partits i entitats, acceptada per tots els actors del moviment.
No partim de zero, hi ha molta feina feta que cal recuperar i actualitzar, però sobretot partim de la constatació que més de 2,3 milions de votants (9-N i 1-O) i més de 2 milions en les eleccions del 2017 (entorn del 50% dels votants en les eleccions amb més participació dels darrers 40 anys a Catalunya) han pres partit per la independència, i durant la primera etapa, però encara ara, en les enquestes del CEO més del 50% votarien favorablement en un referèndum acordat sobre la independència.
En la primera etapa s’ha constatat que la gent és la principal i quasi l’única força del moviment. Per tant, qualsevol projecte que vulgui ser creïble ha de fonamentar-se en aquesta força canalitzada a través d’un moviment polític d’estructura líquida, flexible, àgil, capaç de fer front a les diferents formes de repressió que exerceix l’Estat espanyol, que s’incrementarà en la mesura que el moviment avanci. En conseqüència, és la gent qui ha de tenir el màxim poder de decisió. La resta d’actors, tot i ser necessaris, han d’estar subordinats a aquesta força, especialment en els moments decisius.
El primer pas per iniciar aquesta segona etapa del procés d’independència ha de ser el de construir una estratègia comuna de tot el moviment, un repartiment de papers adequat a les possibilitats de cadascun dels principals actors i escollir una direcció capaç de treballar en un escenari ja complex de per si i que s’anirà complicant a mesura que el moviment independentista torni a escriure el guió i marcar el ritme de la POLÍTICA catalana, així en majúscules.
_______________
Pere Pugès i Dorca és coimpulsor de la 1a i la 2a Conferència Nacional per l’Estat propi i cofundador de l’ANC.
