Fa uns dos-cents anys, van esclatar una sèrie de revoltes populars anomenades bullangues. Les protestes sempre tenien un fons social; la pobresa, el preu del pa, les epidèmies i estretors de la vida obrera, i l’explotació salvatge a partir de salaris molt baixos i beneficis suculents. Però els avalots no tenien ni un lideratge, ni un ideari o un objectiu clar; la multitud s’encenia espontàniament per qualsevol cosa, i es revoltava contra el món sencer. La Bullanga de juliol de 1835, per exemple, va començar a la plaça de toros de la Barceloneta, en una protesta airada per la mala qualitat dels braus i dels torejadors. El malestar va degenerar en l’incendi de convents (la Mercè, Santa Mònica…), la destrucció de la fàbrica de vapor Bonaplata i l’assassinat del governador militar (general Bassa). Cap dels damnificats tenia res concret a veure amb el lamentable espectacle taurí, però tots tenien alguna cosa a veure amb la profunda desesperació social de les masses treballadores.
Avui podem mitificar aquelles bullangues, i fer-ne fins i tot elogis desmesurats. Però si llegim el que comentaven aleshores les persones d’ordre, els diaris i els observadors i cronistes de la ciutat, no era gaire diferent del que podem sentir ara sobre les actuals insurreccions urbanes. Passant als nostres dies, en el cas de Blocus veiem com un moviment anònim amb una simple etiqueta (hashtag) acaba mobilitzant el jovent de manera erràtica, sobtada i inexplicable. Fa dos-cents anys, l’equivalent de les xarxes socials eren els corrons de les places i cruïlles, on s’intercanviaven paraules inflamades i s’aplegaven espontanis i malcontents de tota mena per anar a fer mal, i no precisament allà on tingués més sentit o més bons resultats, sinó allà on fos més fàcil. Per tant, els convents cremats i les fàbriques rebentades d’ahir serien els contenidors cremats i les botigues de moda rebentades d’avui. I igual que al segle de les revolucions, la inspiració venia de França –sempre la rondinaire França.
Blocus és una paraula francesa que vol dir bloqueig. Es va utilitzar en les protestes juvenils contra el sistema educatiu a París, aquesta tardor, encomanant després aldarulls a diferents ciutats del país. Importat a Barcelona, el concepte ha estat l’ensenya sota la qual s’ha organitzat un rebombori basat en la insatisfacció de l’educació pública. Ha congregat sobretot persones molt joves i ha derivat en saquejos als comerços de la ciutat. S’han detectat convocatòries similars a altres països europeus, com Itàlia, Bèlgica, Alemanya i els Països Baixos, encara que no sempre usant el mateix terme. Amb tot, la manera de funcionar és prou semblant; la xarxa coordina aldarulls descentralitzats a través del reclutament públic (TikTok), certs perfils anònims publiquen vídeos molt cridaners o cartells digitals, i s’aprofiten de causes socials legítimes —com demanar una millor qualitat a l’educació pública— per atraure seguidors.
Les publicacions públiques de TikTok inclouen codis QR o enllaços d’invitació. Un cop els usuaris entren en aquests xats privats, l’objectiu canvia radicalment: es deixa de banda l’activisme estudiantil i es passa a la coordinació d’assalts, compartint codis de vestimenta (roba negra), hores de trobada, rutes i estratègies per espoliar o enfrontar-se a la policia. Els disturbis solen acabar amb detencions, desenes de comerços saquejats i fogueres als carrers. El moviment, així mateix, ha provat d’estendre’s sota la cobertura del Halloween i ha intentat penetrar en altres ciutats de Catalunya. Els Mossos d’Esquadra i agències d’intel·ligència internacionals confessen el seu desconcert, i investiguen qui hi ha darrere dels comptes anònims que són a l’origen de tot plegat.
La pregunta del milió és; qui convoca les protestes sota l’etiqueta Blocus? Davant l’absència de certeses, com sol passar, la conspiranoia es dispara; que si Trump, que si Putin, que si els israelians o l’extrema dreta o l’extrema esquerra. La veritat és que no ho sabem, i és possible que no ho sapiguem mai. Ens consta que per les xarxes hi corre molta gent amb ganes de perdre el temps, o de generar qualsevol mena d’impacte, positiu o negatiu, però que sigui gros i que s’infli de forma desmesurada. Vist l’exemple de França, podria ser que realment el fenomen més nostrat fos una rèplica més o menys hàbil, inspirada en el terratrèmol aparentment espontani de París. O no, tot el contrari; podria tractar-se d’un moviment perfectament organitzat i activat, si més no en part, per determinats desestabilitzadors que tenen interessos en la disrupció d’Europa.
Parant compte que els protagonistes dels primers disturbis de Barcelona no van arribar al miler, que es van practicar 130 arrestos, 76 dels quals a menors; que només dos dels detinguts tenien antecedents per aldarulls, i, en canvi, 25 estaven fitxats per lladres; que no hi va haver manifestació prèvia amb pancartes o reivindicacions, i etcètera, sembla que la tesi més raonable és la més patatera. O sigui, que el desencadenant fos prou espontani, i que de seguida es formés una escudella barrejada de xoriços i nois eixelebrats que aprofitessin per endur-se a casa unes vambes de disseny. És a dir, la típica bullanga fogosa, mediterrània, amb eines i estètiques reconvertides a les pròpies del segle XXI. Però que es fonamenten en el mateix mode d’operació; la sorpresa i la improvisació, damunt una brasa de problemes ben reals i aprofitant un grapat d’avalotadors, els quals de seguida s’esbraven i mostren ganes de cremar qualsevol representació del sistema. Rebomboris de Tik Tok.
