No tenien un altre color els creadors de Twitter per al seu ocellet que el blau! El color del misteri i la màgia, com en la llum blava del conte dels germans Grimm; o la flor blava de Novalis, amb què neix el romanticisme; o el genet blau de la pintura de Franz Marc, Kandinsky o Jawlensky, que cavalcava cap a la guerra; o l’àngel blau, on la femme fatale, Marlene Dietrich, causava la perdició del professor Unrath. El blau és un color ple de simbolisme i perill, arrelat als fons més pregons dels boscos germànics.
Vinc de visitar una exposició de René Magritte al CaixaFòrum de Barcelona, modesta, però molt bé presentada i organitzada. Magritte és quasi un mar oceà. I el blau, un dels seus colors essencials, un blau celestial on es projecten com punts de fuga els motius surrealistes. Magritte era un mestre a l’hora de sacsejar el que Ortega anomenava “creences”, els pilars amagats de la consciència. Un exemple cèlebre: el quadre anomenat La traïció de les imatges, una pipa amb la llegenda “Això no és una pipa”. I, no, no és una pipa. És la imatge d’una pipa. Una traïció, segons Magritte.
Substituïu la pipa, si us plau, per una foto de família, una imatge dels dos socis de govern, a llur retir espiritual d’aquest cap de setmana. La llegenda magrittiana diria: “Això no és un govern independentista”. I, efectivament, la imatge d’una pipa no és una pipa i la imatge d’un govern independentista no és un govern independentista.
El blau del maleït ocellet de Twitter sembla multiplicar-se, viralitzar-se, que diuen els ciberexperts. Com algunes aus migratòries formen concentracions com núvols obscurs amb moviments líquids, cauen amb gran soroll sobre la vida política del país i l’analitzen, esmicolen, denuncien i palesen la seva falsedat i misèria argumentativa. Per això els periodistes que fan conxorxa amb els polítics tronen des de les seus talaies mediàtiques contra l’horrible femer de les xarxes, en concret, de l’ocellot blau. És impossible imposar un sa pensament únic, amb la crítica blava a tot arreu, com en Els ocells, de Hitchcock. El que els agradaria seria tallar Twitter, emmordassar l’opinió pública, car la seva funció és escoltar i no pas opinar i molt menys criticar els oracles mediàtics.
Cerqueu les raons per les quals els quatre partits, ERC, JxC, PSC i Comuns, han cuinat un acord sobre el 25% d’esquena a l’opinió pública i la comunitat educativa. No en trobareu cap ni una de defensable des d’un punt de vista independentista. Des d’un d’autonomista, doncs, sí, perquè es tracta de salvar els mobles de la ciutadella pseudoindependentista: cadires, càrrecs, endolls, privilegis, sous i sobresous. Per això cal esbrinar d’una vegada quin és el joc que estem jugant. Si el de culminar la independència o el de culminar l’alternança en la Generalitat autonòmica.
L’acord no és un acord que blindi el català a l’ensenyança, com deia el gran negociador Rufián interpretant la llei Celaá, que no només no blinda el català, sinó que permet atacar-lo. Encadenant triomfs, el portaveu d’ERC a Madrid ha revifat el crit de la División Azul, “Rússia culpable!” i, transmutat en James Bond està a la caça de l’agent rus Cipollino, més conegut com MHP Puigdemont.
L’únic que blinda l’acord del Govern és el Govern, descarregant-lo de la responsabilitat de la desobediència i carregant-la als centres. És a dir un acord per rentar-se les mans davant l’enfonsament de la immersió lingüística.
Perquè, vergonya haver de repetir-ho, la llengua és cabdal per a la supervivència d’una comunitat nacional amenaçada de desaparició. És tan escandalós que un dels partits signants o presignants de l’acord s’ha fet enrere i ha demanat un acord acordat almenys amb la comunitat educativa. D’altra banda, hi ha uns terminis judicials taxatius i un benemèrit cos de la Guàrdia Civil que exigeix el compliment de les sentències judicials, així com la guàrdia pretoriana exigia el compliment dels edictes imperials que havia dictat ella mateixa. I vet aquí una renovació del conflicte de conseqüències imprevisibles.
L’ocellet blau de Twitter treu de polleguera la conxorxa politicomediàtica que veu qüestionat el seu monopoli dels mitjans de comunicació. Twitter és el refugi de la llibertat d’expressió a la seva màxima categoria: la possibilitat de tothom de dir la seva sobre el que sigui, sense veto ni censura.
El color blau de Twitter és, en realitat, l’atzur de l’heràldica.
11 
15 
