Espanya ha tornat a fer el ridícul a l’àmbit internacional. La gent de bona i democràtica consciència es demana quina justificació trobarà el gobierno pel nou conflicte judicial amb el cinquè país europeu, després de Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Escòcia. I quina quan el conflicte sigui amb la totalitat de la UE representada pels seus tribunals de justícia. Com explicarà que el lawfare que ha fet servir a l’interior l’ha convertit en el outlaw de l’exterior.
Això és el que hom pensa a Catalunya, on el nou ridícul espanyol ha provocat un enrenou que ni TV3 pot amagar. Tanmateix a Espanya ningú no dirà res. Els mitjans silenciaran la notícia i parlaran d’altres coses. Fa segles que amaguen els ridículs i han esdevingut especialistes en aquesta feina. Llur història està farcida de ridículs amagats sota tones de proclamacions grandiloqüents. Com més gran el ridícul, més grans les fanfarronades. Parlant de Cuba, Cánovas deia que Espanya estava disposada a “gastar la seva última pesseta i donar l’última gota de sang dels seus fills”, el que no està malament quan es recorda que els fills de qui tenien les pessetes s’alliberaven d’anar a la guerra.
Les fanfarronades avui són les declaracions del president Sánchez i l’oblat Casado prometent portar davant els tribunals espanyols el “fugat” Puigdemont. Es veuen com Césars arrossegant un Vercingetorix vençut. No és meravellós l’espectacle d’un home sol deixant en ridícul tot un Estat amb els seus tribunals, ambaixadors, policies, mitjans i lleials delinqüents, i disposat a tot? Cánovas, Sánchez, Casado… la tradició és sòlida.
On Espanya fa el ridícul es magnifica la figura del MHP Puigdemont. De sobte, un moviment rutinari del president, un viatge, un bolo amb xerrada, provoca el gran desori al si d’un independentisme que estava consolidant la nova normalitat. De les dues estratègies en competició, la “pragmàtica” i la de la “confrontació intel·ligent”, la segona torna a acaparar la llum de l’escena i a mostrar la seva superioritat en termes de lluita per a la independència.
Un acte gairebé insignificant s’ha tornat en una batalla de l’Alguer on s’ha manifestat l’abast gaullista del president Puigdemont. Al president legítim de Catalunya no li cal cap amnistia ni indult perquè compta tornar al país com a ciutadà europeu lliure, en ús dels seus drets. I gràcies a la competència i habilitat del seu equip jurídic, el qual aporta la faceta pimpinella escarlata als èxits de l’acció exterior de l’independentisme. Ja se sap que la fortuna ajuda els valents.
Entre el ridícul d’Espanya i la batalla de l’Alguer, ERC no sap ben bé on és el seu lloc. En la mesura que la divisió de l’independentisme es personifica en els dos líders, el vicepresident Oriol Junqueras i el president Puigdemont, la crua realitat ha deixat en clar diferències abismals que es condensen en la que hi ha entre un home de partit i un home de país. El partidisme de Junqueras és palès. Segons pròpia confessió, prioritza la “línia del partit” sobre qualsevol altra consideració. Es diu “línia del partit” la decisió personal de qui la invoca. El partit està per sobre del país i, per això, els ideòlegs parlen de l’hegemonia al si de l’independentisme, perquè es tracta d’un país concebut a imatge i versemblança d’un partit, la seva línia i la persona que la imposa.
Quant a la condició d’home de país del president Puigdemont, la qüestió pren un altre caire. La història l’ha posat on és ara mateix, legítim president de Catalunya a ulls dels independentistes i símbol de la lluita de les nacions europees sense estat. Tant si ell ho vol com si no vol. Aquest lloc privilegiat és conseqüència de la seva convicció, perseverança i valor, trets caracterològics i, per tant, personals. Però la seva posició supera el projecte personal per assolir el nacional.
A les darreres eleccions, el president Puigdemont es va presentar com cap de llista d’un partit. I va perdre i quedar en tercer lloc. És obvi que el seu carisma personal té molt més suport electoral que el seu partit. La qüestió aleshores és si repetir la fórmula té sentit perquè el resultat serà semblant. Només la presentació d’una candidatura de país, encapçalada pel president Puigdemont, sense hipoteques de partit podrà fer el miracle de transformar unes eleccions autonòmiques en un referèndum d’independència.
