El foc -relatiu- i els estralls -més relatius encara- de la batalla de Barcelona no amaguen una evidència certa: el pròxim alcalde de la ciutat serà la conseqüència d’un pacte difícil, amb voltes i revoltes encara imprevisibles. Més enllà de la traca retòrica de la campanya, la gran dificultat inicial dels acords necessaris que es desgranaran a partir de dilluns seran els egos. Els egos desbocats de cadascun dels quatre candidats que ara semblen que tenen prou marge de victòria. Tots quatre s’han cregut que guanyaran i tots s’hi han aferrat amb desesperació. S’hi juguen molt, encara que algú -Xavier Trias- sembla mirar-s’ho amb la displicència que aplica el vell elefant a les coses trivials de la selva.
Tots, a més, semblen haver traçat unes línies d’acords postelectorals que ara afirmen que no creuaran. Potser. Però aquestes línies són només seues. Els seus partits faran una altra cosa, segons com i els interesse. Potser no ho faran ells, doncs, però ho faran els seus partits, saltant-se els límits inicials i personals.
Hi ha tres candidats que deixaran el consistori si perden i no poden arribar a l’alcaldia: Ada Colau, Xavier Trias i Ernest Maragall. Si no manen, hi renunciaran. Trias i Maragall, per edat. Senzillament, se’ls ha acabat la corda. Colau, per orgull. La seva pròxima estació serà Madrid. Maragall i Trias es retiraran. Només Collboni podria aspirar a mantenir-se en l’equip municipal a disposició del PSC, que és el partit més seriós de tots els que es fan i es desfan.
En el cas de Collboni, el PSC pactarà amb qui calga. Ja ho deia Miquel Iceta abans de moure cap a Madrid amb posat burleta: “El PSC és un partit que hi és per manar. Si no mana, no té sentit. Hem après amb l’edat i ens adaptem a les circumstàncies”. Iceta en sap molt i sap molt també de què i qui hi va haver darrere del suport de Manuel Valls a Ada Colau. L’establishment és l’establishment, i en aquell moment Ernest Maragall se’n situava fora. “Operació Miquel”, no Manuel, en vam dir alguns.
Ara les coses han canviat i les circumstàncies són unes altres. Tots els candidats a l’Ajuntament de Barcelona són establishment i faran bondat. La menys establishment en aquests moments seria Colau. Però poc “menys”.
Adaptats a les circumstàncies, doncs, els socialistes pararan els seus regidors a qui guanye. I si guanyen ells, pactaran amb qui calga. Afirma Dani Sirera que el PP ho posarà molt difícil a Xavier Trias i a Jaume Collboni si els seus vots són necessaris. Angelet. Els vots del PP no caldran per a res. Però si fora així, que no patesca, els ho posarien molt fàcil.
Quins són els pactes més suposables? Si guanyen els Comuns o si guanya el PSC, l’altre. És possible que en tinguen prou. Que sumen vint-i-un regidors. Si els fan, ja pot rebentar el món. El govern municipal els ha convingut -a qui no convé un govern municipal?-, tots dos n’han tret un bon profit i els enfrontaments d’ara semblen de sainet. Ha arribat el moment fins i tot que tant Colau com Collboni es disputen els mèrits que atribueixen a l’actual equip municipal. Collboni se’n va separar per no esguitar-se i ara proclama que totes les virtuts de l’actual govern són d’ell.
El PSC -i el PSOE!-, a més de l’interès estrictament de campanar, però, en té uns altres. Això podria complicar la maniobra tan fàcil i previsible. Hi comença a haver un interès perquè Junts s’alinee amb Esquerra en bondat. Si Trias guanya, els sectors del partit contraris a l’estratègia de Laura Borràs o del president Carles Puigdemont prendran finalment volada. Esquerra vol ser rival directe dels socialistes en l’àrea metropolitana. Per a Salvador Illa -i per a Pedro Sánchez- un Junts amb qui poder comptar a partir d’ara és una alternativa raonable i lloable. Trias podria sumar aquest punt també.
És molt difícil que guanye Ernest Maragall, que ha quedat despenjat del triumvirat Trias-Collboni-Colau en tots els sondejos. En tot cas i per contemplar tots els supòsits, a Maragall i a Esquerra, per raça i per moment polític, els hauria de resultar fàcil obtenir suports. El tripartit n’és l’estat natural quan la situació deixa de ser extraordinària. Ara comença a ser molt ordinària. Però Maragall no ha estat alcalde per culpa de Colau i, a més, els republicans fins ara -atenció, fins ara- han encapsulat el PSC acusant-lo d’haver votat el 155. També ho va fer el PSOE i els ho han perdonat. Maragall només tindria el camí desbrossat amb Xavier Trias, però Esquerra Republicana i Junts encara paeixen la ressaca del divorci, que sembla que serà ben llarga.
Feta la hipòtesi equidistant, no hi ha ningú tan lluny de l’alcaldia de Barcelona com Ernest Maragall. Els republicans semblen resignats a l’oposició. Si des de la derrota votaren un altre candidat, els resultaria molt costerut justificar el vot a un altre partit. I encara més, un pacte de govern, abans de les eleccions al Parlament. Tot i que Ada Colau haja pogut aprovar els seus darrers dos pressuposts també gràcies a ells.
Xavier Trias igualment ho té complicat. Si guanya, podria mirar d’arribar a un acord amb el PSC i amb Esquerra. Però els socialistes tenen els interessos partits i encara el decanten a favor d’Ada Colau. Governar amb Junts, ni que siga sota la batuta càlida de Trias, sempre pot suposar un risc. Ningú controla Carles Puigdemont. Per contra, ja ha quedat dit, votar Xavier Trias descompensaria exactament els actuals equilibris de Junts a favor de la moderació. Ai, que patiran (poc, perquè els socialistes sempre pateixen poc)! Una dada més: Collboni com a segon de Colau es reforça com a alternativa sensata a les incontinències de l’alcaldessa. Amb Trias no brillaria amb llum moderada pròpia.
Diumenge, l’esclafit. El vesper, però, s’allargarà bastants dies més. Auxili!
9
3
