A Barcelona aquests darrers dies hem quedat més de pedra que mai. Jo no sé si se n’havia parlat massa, abans, però de cop i volta ens hem trobat plantats al bell mig de la ciutat un circuit de cotxes d’aquests on no cap gaire vida, que valen i mouen molts diners, d’aquests que condueixen més senyors que no pas senyores, traient fum i fent cabrioles. Ja ho sabeu, a més, que per poder plantar el circuit allà on habitualment passen persones, al Passeig de Gràcia de la ciutat, hi van haver de posar més pedra abans: més asfalt, un de nou, vull dir.
Les paraules dels senyors que ara decideixen què en fan, de la ciutat més de pedra que mai, van ser del tot extra humanes, d’aquelles que no connecten mai amb la vida de les persones, d’aquelles que corren per una estratosfera de no se sap ben bé quins interessos, però que, ho sabem, humans no són: el conseller Roger Torrent, l’alcalde Jaume Collboni i el regidor d’esports David Escudé repetint que això seria “un esdeveniment únic que acostarà l’espectacle de la F1® a l’afició com mai s’ha vist a la ciutat comtal”, en paraules de la sala de premsa de l’Ajuntament de Barcelona.
A mi se’m fa cada cop més difícil saber quina és aquesta “ciutat comtal”, per a què serveix la ciutat, i què tenen a veure la ciutat i la vida, perquè jo el que hi veig és que la ciutat de pedra engoleix dia a dia la vida: aquesta pedra d’asfalt que permet velocitats de patinets que fan por a la gent gran, aquesta pedra d’edificis que es buiden de botigues de comprar-hi coses per al dia a dia i que s’omple de carcasses i d’ungles que no cal canviar cada dia, aquest asfalt de pedra que cada cop val tants diners de més, que cada cop es buida més de veïnes i de veïns, aquesta ciutat d’asfalt que vol ser una fotografia que rodi per les xarxes socials malgrat que darrere ja no hi hagi res més que el decorat.
Hi veig molts senyors, això sí, fent diners amb aquesta ciutat de pedra i buida de vida: hi veig voltors, hi veig venedors de substàncies que arriben de buidar altres vides, hi veig polítics posant cotxes de fum a la ciutat, hi veig empresaris condicionant el pas pels carrers de la ciutat, perquè hi munten espectacles que els engrandiran els comptes corrents.
Quan les úniques vides que hi hagi a Barcelona siguin les que hi arriben del cel o del mar, fent fum i soroll contaminants, què els explicaran, en les seves llengües pels auriculars?, els diran que “en aquests carrers d’asfalt i aquests edificis de pedra, fa uns quants anys, hi vivia gent”?
