Em mirava l’altre dia la foto de família amb què es va tancar la conferència de presidents de comunitats autònomes celebrada la setmana passada: tots els presidents formant al costat de Pedro Sánchez i envoltats d’un munt de banderes. I pensava: si es pogués mesurar, en aquesta foto no hi ha ni un gram d’autonomisme real, més enllà dels que pugui aportar el lehendakari basc. I em venia al cap aquella vella dita dels anys trenta: Espanya ja té una República, el que no té són republicans. Ara, Espanya ja té un Estat de les autonomies. Però, amb l’excepció d’Euskadi, no té governants autonomistes, en el sentit conceptual i no estrictament administratiu de la paraula. Són certament presidents autonòmics, són també més o menys –més aviat menys- presidents autònoms, però el que no són és autonomistes, en el sentit de creure que tenir la màxima autonomia possible (la màxima independència possible) és necessari, desitjable i positiu per als territoris que hi representen.
Autonòmics és evident que ho són: tots ells eren allà perquè hi ha un Estat de les autonomies. I ja els està bé que hi sigui, perquè això els permet tenir parcel·les de poder delegat que faran servir en la lògica de la política espanyola, per atacar el govern espanyol quan són de l’oposició o per falcar el govern espanyol quan són del mateix partit. Però no pas per una lògica efectivament autònoma, sinó per una lògica delegada, subsidiària, instrumental. Els ha tocat gestionar una part de les polítiques i, ja que els toca, demanen tenir més diners per lluir més i per generar estructures de poder més grans que permetin fer més amics i tenir més funcionaris. Ocupen un poder a favor seu, però no creuen en la necessitat conceptual d’aquest poder autònom. L’autonomia és una concessió resignada, a la qual s’adapten, però no un motor conceptual de la seva acció política. I, com que no hi creuen, com que creuen, al contrari, en la necessitat i la bondat del poder central de l’Estat –que és el que volen en realitat conservar o conquerir- no volen ser més autònoms. Són autonòmics sense ser autonomistes, de la mateixa manera que hi ha alcaldes que no són municipalistes. Però sí que hi ha alcaldes municipalistes que creuen que seria bo per a les seves ciutats i per a la millor governança política general que els municipis tinguessin més poder autònom de decisió i més possibilitats autònomes de gestió. No és el cas dels presidents retrats l’altre dia a la Conferència.
Autonòmics, però en el fons no autonomistes. És un contrasentit? En el nostre debat polític hem especialitzat la paraula autonomia en un dels seus possibles usos, el més vinculat a la tipologia de les estructures polítiques, i llavors l’hem convertit (només) en un antònim d’independentista: vostè és autonomista o és independentista? En aquest marc, l’autonomista és aquell que es conforma amb els nivells limitadíssims d’autonomia real que concedeix l’Estat del cafè para todos, i l’independentista és el que la vol tota, l’autonomia (aquell vell lema L’autonomia que ens cal és la de Portugal és alguna cosa més que una imposició de la rima). Això, en el debat polític català. En el debat polític castellà, en aquest mateix nivell diguem-ne de format institucional, la pregunta seria: vostè és autonomista o és centralista? O dit d’una altra manera: vostè creu que l’Estat de les autonomies actual garanteix prou la sagrada unitat d’Espanya o creu que caldria eliminar les autonomies per garantir aquesta unitat? En aquest marc de discussió –perfectament plausible i útil- els presidents autonòmics reunits a la Conferència sí que serien autonomistes. I Pedro Sánchez també. Ja els estaria bé, pam amunt, pam avall, l’estructura actual.
Però sent perfectament raonable aquest debat diguem-ne més institucional, més de fórmula d’institucionalització política, és possible també fer servir la paraula autonomia i, per tant, la noció d’autonomisme d’una manera diferent, complementària, més vinculada a la definició teòrica del concepte. Busquem als diccionaris. En totes les definicions, autonomia vol dir no dependència d’altre, capacitat de governar-se per les lleis pròpies, capacitat d’un mecanisme o aparell de funcionar amb independència d’altres, amb la seva pròpia energia. I en totes les definicions, autònom és aquell que no depèn d’un patró, que té el dret o la capacitat de valer-se per ell mateix. En el llenguatge quotidià, si preguntem a algú si és autònom li estem preguntant si és o no és dependent. En els diccionaris, els conceptes d’autonomia i el d’independència apareixen pràcticament com a sinònims. El contrari d’autonomia és dependència. I ser autonomista, en aquest sentit, seria no voler dependre. Voler decidir i fer per tu mateix. Com més millor. I, si pot ser, tot. I a partir d’aquí, col·laborar amb qui calgui.
És en aquest sentit que no veia en la fotografia dels presidents autonòmics ni un gram d’autonomisme real. Volen tots aquells presidents poder decidir per ells mateixos en tot, o com a mínim moltes més coses, sense dependència d’altres? Estan disposats a assumir la responsabilitat de decidir? Estan disposats a lluitar per tenir més àmbits de decisió autònoma, independent? O més aviat ja els està bé el que tenen, els agrada una dependència conceptual que els permet passar les puces de la responsabilitat a un altre? Certament, demanen més recursos. Tots. I és veritat que no hi ha autonomia si no hi ha recursos. Però els demanen per tenir més autonomia de decisió o per tenir més autonomia de gestió? Demanen més competències o més aviat regalen tantes competències –i responsabilitats i referències- a un estament que consideren superior i del qual estan encantats de despendre? En la gestió de la DANA, Mazón no tan sols ha estat un desastre absolut, sinó que ha actuat com un president autonòmic que no creu en l’autonomia: això era cosa de l’Estat, responsabilitat de l’Estat, és l’Estat el que va fallar. Perquè reclamar autonomia és reclamar responsabilitat. Sigui per nacionalisme o sigui simplement per un principi de subsidiarietat: millor governar nosaltres que no pas que ens governin els altres.
I el president Illa i Pedro Sánchez? No són autonomistes, ells? En el fons de l’ànima no tinc ni idea del que són. Però en la pràctica, són perfectament autonòmics. I són autonomistes en el marc de debat institucional: ja els està bé l’Estat de les autonomies. Si autonomisme és el contrari d’independentisme, són autonomistes. Si autonomisme és creure que la sagrada unitat d’Espanya es defensa millor amb una certa descentralització administrativa (contraposada per una forta centralització simbòlica), són autonomistes. Però participen d’aquest desig que Catalunya pugui governar-se ella mateixa, segons les seves pròpies lleis (això diuen les definicions del concepte d’autonomia), amb les seves pròpies energies, amb la mínima dependència possible? La pràctica, en qualsevol cas, no és aquesta. Ser autonomista seria, posem per cas, voler que els Mossos tinguin tantes competències com sigui possible. Fer entrar les policies d’àmbit estatal al 112 o voler limitar les competències dels Mossos és el contrari de ser autonomista. Apostar per incrementar les dependències és el contrari de ser autonomista, en el sentit en què s’ha reivindicat històricament a Catalunya el concepte d’autonomia, des de les Bases de Manresa fins a l’Assemblea de Catalunya. Conferència de presidents autonòmics, certament. Conferència de presidents autònoms, una mica (una mica autònoms, vull dir). Conferència de presidents autonomistes, en absolut. I fer la pròxima a Barcelona, una broma de mal gust.
