Clara Ponsatí és l’única representant política que no parla com una política. Tant en les virtuts com en els defectes, quan l’entrevisten no hi veus algú recitant un discurs empaquetat, planificat i enginyat per protegir una xarxa de sous i vendre’t unes determinades motos. Hi veus una dona dient la seva, a la seva manera. Aquesta qualitat fins i tot es nota en la naturalesa de les seves inseguretats i contradiccions, que no deixen en evidència les trampes d’una estratègia corporativista sinó les trampes que, crec, es fa a ella mateixa.
A l’entrevista que li van fer la setmana passada al FAQS, Ponsatí va ser, com sempre, genuïna. És l’única política del 2017 que defensa la legitimitat del referèndum des del principi i amb constància, sense fer-lo servir de joguina, és la que s’atreveix a dir que el mandat no es va aplicar perquè els líders polítics no van estar a l’altura de la gent, la que es pregunta, indignada, que com ens havien de reconèixer internacionalment si no ens vam ni reconèixer a nosaltres mateixos, la que explica que els dos partits del Govern volien anar a eleccions i alhora fer veure que s’hi havien vist forçats per l’altre. Ponsatí és la que critica que, des de llavors, els partits ni estan fent res per avançar cap a la independència ni ho tenen previst a l’agenda, i que allò del tsunami va ser “una estafa”, i que no es pot fer la independència des de l’exili i que si per quatre presos i exiliats ja ho hem de deixar córrer, tapa’t i bona nit. De tots els polítics relacionats amb el procés i amb l’octubre del 2017, ella també és l’única que va donar suport a l’alternativa política presentada per Primàries i l’única que parla de la necessitat de canviar els lideratges, i que entri gent nova amb actituds fortes, polítics que no ens demanin que ens rendim, persones que no estiguin esclavitzades per les actuals dinàmiques partitocràtiques que obstaculitzen la independència.
Que Ponsatí s’atreveixi a explicar una versió honesta dels fets, suma molt. Que perdoni els destinataris dels seus retrets, resta, també, molt. Perdonant-los, reconeixent explícitament que són mereixedors del seu respecte, col·laborant-hi, Ponsatí treu rellevància a totes les seves veritats, com si en realitat no n’hi hagués per tant, com si tot el que ella explica que ens ha fet i que ens està fent aquesta generació de polítics, no fos tan gros. I no ho entenc. No entenc com algú que diu tot el que diu ella, pot ser eurodiputada amb Junts, encara que sigui com a independent, ni com pot haver-se ficat al Consell per la República amb Puigdemont, que és el president del govern de la rendició, ni com pot treballar braç a braç amb ell com si no hagués passat res, com si ell no estigués explicant mentides a les entrevistes i als llibres, com si ell no hagués deixat tirats els catalans i com si no l’hagués deixat tirada a ella! No sé per què ho fa. No sé si li falta força per prescindir del món que ella mateixa diu que caldria substituir o si creu, ingènuament, que pot contribuir a canviar-lo tota sola, des de dins.
