Per molt que diguin el contrari els partits independentistes, que encara ens intenten fer creure que la independència no es pot fer avui mateix perquè no tenim prou poder, que és el que sosté Esquerra (l’argument dels convergents de tota la vida), o perquè no hi ha unitat independentista a les institucions, que és el que reivindica Junts, per exemple, són tots uns cínics i uns mentiders.
Si no tenim poder és perquè ells el regalen cada dia a Madrid a canvi de gestionar-ne les engrunes còmodament, sense riscos. Engrunes que permeten, per exemple, regalar gairebé un milió d’euros a la secretària del Parlament Imma Folchi sense treballar perquè no torpedinés les accions de la Mesa i destapar-ho només per venjar-se per no haver-se plegat voluntàriament a l’independentisme. Si només un cas aïllat (i fet passar per legal) com aquest posa sobre la taula aquesta morterada de diners malversats, imaginem tot el que es podria destinar, per exemple, a inspectors d’educació que vetllin pel compliment de la immersió lingüística, a millors condicions per als metges de manera que els que saben català no hagin de marxar a Alemanya, Regne Unit o França, o a generar contingut infantil i juvenil en català a les xarxes. I parlo només d’iniciatives per la llengua perquè, a diferència del que passa amb altres polítiques, ningú altre que no sigui independentista se n’ocuparà.
Regalen el poder a diari a Madrid perquè, essent cada dia un bon dia per rectificar, prefereixen insistir a fer tot el contrari. Avui, Pere Aragonès decideix tornar a mostrar davant de l’Europa que diuen que ens mira que acceptem ser una colònia sense oposar resistència. El President assumirà el paper d’indígena simpàtic a la trobada de la comissió Pegasus del Parlament Europeu a Madrid, que accepta el marc imposat per la metròpoli de reduir aquesta missió a un pur tràmit (que evidentment s’ha de segellar a la capital, que és on s’ha originat l’espionatge), just abans d’una moció de censura que només és rellevant per als espanyols. D’aquesta manera, se les podran donar de dialogants davant d’Europa sense cap cost.
En la mateixa línia ha anat el grup de Junts Per Catalunya al Congrés espanyol, amb Míriam Nogueras al capdavant, lluitant per tenir un lloc en un acte polític on el que hi diguin els catalans serà absolutament ignorat com ho és tot el que volen protagonitzar a Madrid, acceptant les regles del joc de l’opressor com també ho fan volent portar a Fiscalia (hem d’imaginar aquí la veueta de Pedro Sánchez “¿y Fiscalía de quién depende?”) el president del Govern espanyol per no voler comparèixer a la comissió d’investigació sobre el mateix afer d’espionatge al Parlament de Catalunya. Demanen que arbitri un àrbitre comprat per l’altre equip, és que has de riure.
Hi ha moltes maneres en què fins i tot ells mateixos, essent corresponsables de la situació de capitulació de Catalunya actual que cada cop fa més difícil sortir-ne, poden fer valer el poder de Catalunya. En primer lloc, com deia, no regalant-lo. No anant allà on no és el nostre lloc. Aquell argument suat que “si no hi som nosaltres, algú altre hi serà” es demostra fals cada vegada que a la metròpoli els ve de gust fer-nos fora del seient: cada cop que protagonitzen, per la unitat d’Espanya, aritmètiques parlamentàries que a un demòcrata li farien vergonya. No hi tenim, ni hi hem de tenir, cap lloc a Madrid, que decideixin el que vulguin i que després siguin els seus electors qui els demanin comptes, no és problema nostre.
Però és que tot aquest contorsionisme que representen amb casos com aquest vol ocultar que una cosa tan simple com fer saltar tots els pactes amb qualsevol partit que col·labora, per acció o per omissió, amb la repressió de la minoria nacional catalana, no s’ha fet. Els pactes a ajuntaments, diputacions, consells comarcals, el parlament espanyol… tots ells continuen intactes. I encara més: els juntergents ja estan abonant el terreny per una reedició del pacte de la submissió a Barcelona, ara protagonitzat per Junts, PSC i PP (el candidat dels populars ja s’hi ha posat bé), aprofitant l’odi anti-Colau, que es veu que ho fa perdonar tot, fins i tot ser ara els suposats independentistes qui reediten una versió contemporània de la foto amb Manuel Valls. És la situació perfecta per al retorn d’Artur Mas a la política, per cert.
No em direu, per tant, que no hi ha unitat d’acció independentista, tampoc. A les institucions hi ha una unitat d’acció blindada, només hi ha una diferència discursiva: tots plegats estan d’acord en què la independència no es pot deixar en mans del vot de la gent, tal com també defensa l’Estat espanyol i els policies que van intentar sense èxit que no votessim. Uns afirmen que s’ha de posar en mans de l’Estat, altres que s’ha de posar en mans dels partits (cosa que no apareix enlloc de la llei del referèndum o de transitorietat. L’únic que està per fer és que el Govern de la Generalitat dicti “totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República”, i el Govern depèn del President (ara i abans, amb Quim Torra).
Si no ho fan és perquè no volen. I si els continuem votant, no tindran cap necessitat de fer-ho mai.
10
4
