Reconec que soc un d’aquells aficionats al futbol apassionats i discutidor que tota la vida hem dit que els àrbitres –i tot el sistema d’arbitratges i sancions de la lliga espanyola- no són imparcials, que la resultant de les seves actuacions sempre té per efecte anar a favor d’uns i anar en contra d’uns altres. Sempre els mateixos. I que això no és sols pel caprici personal d’un àrbitre concret en un dia determinat, per les seves simpaties espontànies o induïdes, ni pel repartiment més o menys atzarós de les seves incompetències, sinó que és un fenomen estructural que té un rerefons polític i, diguem-ne, nacional i que afecta el resultat de les competicions esportives. El penal del Guruceta, per entendre’ns, o l’expulsió de Cruyff no ho vam atribuir a un problema de miopia del refri de torn (soc d’una generació que encara ha sentit parlar al seu avi en els camps de futbol del refri, l’orsai, el linesman, que ha sigut au o que hi ha hagut hems, amb la hac aspirada). Per nosaltres, aquestes decisions arbitrals errades eren encarnacions concretes d’un partit pres previ i estructural, destinat a dificultat les victòries del Barça i garantir les copes del Madrid.
Tradicionalment, quan expressaven aquestes opinions de hooligan amb més o menys vehemència, els aficionats de l’equip contrari –inclosos els mitjans de comunicació afins -i tots els estaments esportius oficials del primer a l’últim ens deien que les nostres eren queixes sense fonaments, que els àrbitres es podien equivocar perquè són humans, però que en cap cas es podia parlar d’una actitud sistemàtica per afavorir a algú i perjudicar a algú altre, que tots els col·legiats eren absolutament imparcials i que parlar de favoritismes o de conspiracions era una absoluta paranoia o un victimisme polític: ocultar les mateixes mancances donant la culpa a l’arbitratge. No ens ho deien una vegada, ens ho deien sempre. Els àrbitres espanyols són imparcials. I si s’equivoquen, que no s’equivoquen gairebé mai, ho fan imparcialment.
Doncs bé, ha passat el temps i ara resulta que tots aquells que ens acusaven de victimistes i de paranoics per dir que l’estament arbitral i els comitès de competició afavorien sistemàticament un determinat club ara ens donen la raó. Vull dir que nosaltres dèiem que els àrbitres eren parcials i ells ens responien que els àrbitres eren imparcials. Ara ells reconeixen emfàticament que els àrbitres són parcials, que ho són sistemàticament i no per casualitat i que hi ha una parcialitat estructural. Així ho afirma oficialment el club que històricament més ho negava, el Reial Madrid, que ha obert una croada per denunciar la parcialitat maliciosa dels àrbitres. Certament, no estem d’acord en qui és l’equip afavorir. Però estan d’acord, de sobte, que els àrbitres afavoreixen equips perquè volen afavorir-los. Els qui ens defensaven la imparcialitat dels àrbitres han renunciat a aquesta defensa. Potser perquè abans tenien la sensació que anaven a favor seu i ara tenen la contrària. I pensen que afavorir-los sistemàticament és ser imparcial i perjudicar-los de tant en tant (i caldria veure-ho) és ser parcial.
Transcendint l’àmbit futbolístic, si els sembla massa frívol, podríem traslladar aquesta importantíssima renúncia a defensar la imparcialitat dels àrbitres a una altra mena d’arbitratge, ben segur molt més important: el dels jutges i el dels aparells de l’estat, que com els àrbitres de futbol, tenen l’obligació de ser políticament imparcials, de no aplicar criteris partidistes que arbitrin a favor d’unes determinades ideologies o partits en contra d’altres. Quan des de molts sectors del catalanisme s’ha denunciat que sectors importants i decisius de la judicatura i dels cossos de seguretat no han complert amb la preceptiva imparcialitat en afers que afectaven Catalunya, la resposta tradicionalment ha estat que aquesta era una afirmació victimista i paranoica. Conspiranoica en deien (i alguns encara ho diuen). Que en una democràcia plena i consolidada com l’espanyola, que figura que ha passat i pot passar tots els controls de qualitat, és aberrant afirmar que hi ha jutges i responsables de seguretat que dicten les seves decisions arbitrals o emprenen les seves investigacions obeint a motivacions polítiques que haurien de ser del tot alienes a la seva funció. Això és el que se’ns ha dit, del dret i del revés. Espanya és una democràcia pràcticament perfecta i, per tant, és una barbaritat –i potser un delicte- insinuar que hi ha tribunals que actuen per partidisme.
Doncs aquí ha passat també com al futbol: bona part dels qui ens han estat dient sempre això, ara de sobte venen a reconèixer que teníem raó. Es queixen ara també de la parcialitat de tribunals i policies els qui, quan hi ha hagut queixes o insinuacions arribades des de Catalunya, han afirmat com un sol home que a la democràcia espanyola aquestes coses ni passen ni poden passar. El president del govern espanyol es queixa amargament de ser objecte d’una persecució judicial de caràcter polític. S’ha consolidat l’ús del terme “policia patriòtica” per definir l’actuació d’un sector els cossos de seguretat que actuarien explícitament per raons políticament i ideològicament partidistes. En amplis sectors de la dreta espanyola ja es diu gairebé obertament que si el tribunal Constitucional avala l’amnistia per als independentistes catalans –la dels policies ja està unànimement avalada- serà perquè hi són majoria els magistrats que obeeixen al govern de Pedro Sánchez i que la seva decisió serà més política que jurídica. “Són uns venuts al govern”, he sentit dir. Les acusacions de partidisme contra jutges travessen el debat de la política espanyola de dalt a baix, i no necessàriament per casos que afecten Catalunya o als catalans d’una manera específica. S’ha instal·lat absolutament la idea que hi ha parcialitat partidista i ideològica en estaments judicials i ara ho diuen iradament els mateixos que fins fa quatre dies ho negaven.
Aquí tenim de fet, dos debats. Un és rellevant, però dintre de tot una mica menor: si els àrbitres ajuden al Madrid o al Barça, per entendre’ns. Però un altre debat: si els àrbitres van a favor sistemàticament d’algú, si el sistema d’arbitratge a l’estat espanyol –i ja es veu que no parlo només ni sobretot de futbol- és fiable i té les garanties d’imparcialitat política que se suposen en un marc de democràcia diguem-ne consolidada. Doncs des de fa un temps, en el segon d’aquests debats, el més important, no tan sols el Reial Madrid, sinó els grans partits espanyols i els mitjans de comunicació que els són més afins, han renunciat a la seva tesi tradicional –imparcialitat absoluta- i han començat a denunciar parcialitat sistemàtica en contra seva. Això és molt important. I molt greu. Per què hi ha democràcia de veritat si els arbitratges no hi són imparcials? Quan l’independentisme català es queixava d’aquesta manca d’imparcialitat, i se li deia conspiranoic, al cap i a la fi, tenia una proposta més o menys il·lusòria per solucionar el problema: sortir de l’estat, és a dir, de l’àmbit d’actuació d’aquests arbitratges defectuosos. Però quina és la solució a la imparcialitat que denuncien ara, per entendre’ns, des de Madrid? Una democràcia de veritat no pot acceptar que els seus sistemes d’arbitratge no siguin imparcials, que responguin a lògiques partidistes. La solució cínica és acceptar la parcialitat a favor com a normal i, per tant, consagrar un sistema parcial que els sigui favorable. Se’ls acut alguna solució no cínica?
