Ho ha tornat a fer. No es pot negar que Pedro Sánchez és un personatge d’una audàcia i un coratge especial, dignes del millor premi Nobel d’oportunisme de la història. Quan ja el portàvem al desguàs, i cap enquesta li somreia, quan era evident que el que hi havia a la seva esquerra era un aiguamoll dessecat, poblat de sigles i egos en disputa, quan els socis de legislatura li estaven girant l’esquena, farts de caramel·lets que no els satisfeien, quan tot semblava perdut, s’ha apujat al llom del fenomen Maricarmen i ha revolucionat l’ecosistema. La jugada algun dia s’estudiarà a les facultats de ciències polítiques, si hi ha prou visió com per il·luminar els alumnes amb prodigis de debò -a l’assignatura de miracles i resurreccions, en concret. Perquè a data d’avui, sense saber com acabarà la partida, hem de dir que el president espanyol ha tornat a fer una finta de les memorables.
No dic que la història de la Maricarmen sigui inventada, de cap manera; ni estic utilitzant el nom de la soferta senyora per fer ironia barata. No, els fets al voltant del desnonament de la veïna del Retiro de Madrid són prou coneguts, i si algú ha explotat sense miraments la seva figura són els que han escalfat l’ambient electoral a costa de l’infortuni de la senyora llogatera. Tampoc no sé si els decrets sobre l’habitatge han estat idea de Sánchez, o si més aviat ha estat el resultat d’una sèrie de moviments que han coincidit en la tessitura present, tan favorable al mandatari espanyol. Ves a saber si el líder del PSOE podrà sumar una majoria viable després del 29 de novembre que ve; el que és innegable és que aquesta era la millor oportunitat que li restava. I ha demostrat de nou la seva empenta; l’home s’ha enfilat d’un bot al darrer autobús.
Vet aquí com un polític gira el relat, que dirien els analistes pedants. Quan t’arrossegues per terra, amb d’escàndols de corrupció que t’arriben al coll, amb la dona, els lampistes del partit i el padrí de la cella a totes les portades. Quan la crisi de Ceuta es projecta a les pantalles amb un debat incomodíssim per als que es consideren d’esquerres, amb gent parlant tothora sobre la immigració i, segurament, votant sobre la immigració (just després de la naturalització de nouvinguts més important de tots els temps). Quan són a punt de tornar en llibertat els pròfugs i rebels catalans de l’u d’octubre; quan la dreta hispànica es mostra més fatxenda i inflada que mai; quan el mandat s’esgota de manera inapel·lable; quan es congria la tempesta perfecta… llavors va el prestidigitador i es treu de la màniga la vareta de l’habitatge, la qüestió que més preocupa els joves i els no tan joves, i potser l’única per la qual encara deixem que certs predicadors insultin la nostra intel·ligència.
Tant és que la liberalització dels lloguers fos una criatura del PSOE, precisament, allà cap al 1985, ratificada per la llei d’arrendaments del PSOE el 1994, i poc importa que la llei catalana de contenció de lloguers, del 2020, fos rebutjada pel PSOE (i aprovada pels partits independentistes). Tant se val que els socialistes hagin governat a Barcelona gairebé sempre i ara ostentin la presidència de Catalunya. El cas és que han trobat la manera d’inflamar els ànims en els darrers temps, han promès uns decrets fabulosos sense negociar amb les veus crítiques, i ara sembla que els faran passar per la Diputació Permanent, que és com sotmetre-ho al vigilant de nit quan tothom ja està centrat a preparar el nou dia. Ben conscients que, si es forma una coalició nacional-catòlica al Regne d’Espanya, després de les eleccions, els flamats decrets no sobreviuran ni un nano-segon… i ja em direu de què haurà servit tot el rebombori.
En fi. És obvi que aquests dies, Sánchez no s’estava treballant els desnonats, sinó que s’estava treballant els votants. Si hagués tingut realment angoixa per l’habitatge, se n’hauria ocupat al llarg dels darrers vuit anys i no hauria esperat al temps de descompte. Hauria intentat negociar amb el PP, amb Junts i el PNB o amb el dimoni banyut, és a dir promotors i constructors, per tal de pactar uns mínims sòlids i estructurals que aguantessin els canvis de color polític a Madrid. Hauria acordat un pla ambiciós de construcció i rehabilitació de pisos protegits, que poguessin respondre a l’increment demogràfic dels darrers anys, de l’ordre de milions d’habitants. Hauria actuat com un home d’estat i un patriota espanyol, amoïnat per la dissort dels ciutadans, i hauria mirat de posar fonaments duradors a una política de redreçament. S’hauria centrat a ajudar els milers de Maricarmens i persones vulnerables, en lloc d’usar-los com a ninots per retratar i afeblir els enemics.
Sánchez ha optat per fer campanya. Cal reconèixer que en sap, que és segurament el més hàbil de tots i que fins i tot li podria tornar a somriure la sort. El que no podem dir és hagi actuat com un socialista sensible i responsable. No, el que ha fet és jugar a convertir els rivals en ogres, amb l’única carta que li quedava, i mirar d’ofegar així la bilirubina negativa que li pujava per totes bandes. Per tal que quedés ben clar qui són els fatxes i els capitalistes sense escrúpols, i qui és el Robin Hood del moment. Alguns asseguren que ha volgut convertir el vot del novembre en un vot per l’habitatge. Jo potser aniria més enllà; ens ha volgut vendre que en realitat, l’essència de la Maricarmen és ell, i que a l’hora de votar cal votar Maricarmen. O sigui ell. Pedro Sánchez. Té pebrots la cosa.
