Aquest 2026 de l’era de Nostre Senyor serà un any d’embulls judicials. La tríada del poder maligne –Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Tribunal de Justícia de la Unió Europea– pot acabar a trompades togades amb decisions mútues desafiants. Al centre del conflicte, la llei d’amnistia i les interpretacions –i instrumentalitzacions– que se’n poden derivar. Els advocats dels independentistes catalans envescats en diferents sentències i resolucions han disparat recursos a tort i a dret que ara s’hauran d’aclarir. Qui va ser qui va dir quan la justícia és molt lenta ja no és justícia?
En els pròxims mesos el Tribunal de Justícia de la Unió Europea haurà de decidir sobre les qüestions prejudicials que li han fet arribar el Suprem, l’Audiència Nacional i el Tribunal de Comptes espanyols sobre la llei d’amnistia. Aquesta decisió, que podria ser favorable a les tesis independentistes si el TJUE fa cas sensat al seu advocat, afectaria de manera positiva Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva, encara inhabilitats, i Lluís Puig, Toni Comín i Carles Puigdemont, exiliats.
La decisió europea podria deixar sense efecte la sentència que manté la inhabilitació als quatre primers, adduint que un extravagant delicte de malversació queda exclòs de la llei d’amnistia, i fer efectiu el recurs d’empara que han presentat els advocats de Puig, Comín i Puigdemont perquè el jutge instructor del seu cas retire les ordres de detenció. Però no tot serà tan diàfan.
Si l’actuació que la justícia espanyola perpetra contra l’independentisme es pot titlar de sainet macabre, aquesta òpera bufa es pot enllardar molt més amb un recital de decisions que es contradiguen. Si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea no és prou clar, el Tribunal Suprem espanyol rebaixarà l’aigua amb tota la bilis que és capaç de segregar. Podria arribar a passar, també, que el Tribunal Constitucional interpretara d’una manera la decisió de l’alta instància europea i que després i per exemple el Suprem li esmenara la plana. No seria la primera vegada.
Els advocats dels exiliats són optimistes. Tan il·lusos –amb perdó–, que ja els veuen a Catalunya. Això mateix pensen els dirigents de Junts. I això mateix somia Pedro Sánchez. En l’escenari que s’ha muntat el president del govern espanyol el retorn del president català exiliat ablaniria el seu partit, el qual, agraït, li permetria allargar un any més el camí del calvari legislatiu.
Aquesta seria una de les primeres conseqüències de la tornada hipotètica de Carles Puigdemont. Pedro Sánchez hi compta. El president del govern espanyol és l’amo i senyor dels seus millors desigs, que sovint envesteixen contra la realitat. Les altres –les altres conseqüències– afecten la política catalana i, més concretament, el partit del president exiliat.
Aquesta és una de les hipòtesis que més imaginació consumeix. Què passaria a Junts si Puigdemont tornara? Els dirigents del seu partit que més fe li professen confien que el retorn faria de reactiu amable. L’efecte Puigdemont sempre ha acabat beneficiant les expectatives electorals del seu partit, tot i que no amb el grau que ell mateix n’esperava. En les darreres eleccions Carles Puigdemont va assegurar que tornaria a Catalunya, fins i tot desafiant la detenció amb què Pablo Llarena l’obsequiaria, perquè comptava guanyar les eleccions. A l’hora de la veritat l’efecte va ser limitat. Junts va millorar els resultats que havien avançat els sondeigs electorals, però no va ser el partit més votat.
Siga com siga, els dirigents juntaires mantenen la fe en el seu líder. El seu retorn seria el reactiu que els faria més forts contra l’ascens persistent en la intenció de vot d’Aliança Catalana. Això creuen. La fe bíblica bada les pedres. Però també podria passar que l’efecte de la tornada presidencial no arribara al nivell d’efectivitat que els seus acòlits preveuen. Un cert, nombrós, però indeterminat vot independentista, cada vegada més escarmentat amb la penúria autonomista, s’ha refugiat fins ara en l’abstenció i pot haver entès que la venjança contra els propis se serveix en coberteria Orriols. Molts altres que fins ara han votat el mal menor el poden imitar. Poc els afectarà el nou efecte Puigdemont.
Ningú garanteix tampoc que, una vegada que creue les Alberes, el president no s’espolse les espardenyes i es dedique a l’explotació de la tòfona negra. Puigdemont porta nou anys a l’exili. Amb el temps ha anat cultivant l’art de la discreció, dels silencis, de la política púdica i imprevisible. Quan un partit depèn d’una persona –cosa cada vegada més habitual en la política catalana i extracatalana– les decisions del líder poden trastocar-ho tot en un salt. I qui salta millor que Carles Puigdemont?
Moltes portes són obertes si torna el president encara exiliat. Però aquesta és una hipòtesi que s’ha de complir. Perquè totes les portes es poden tancar amb l’eficàcia abrasiva, obsessiva, de Manuel Marchena i Pablo Llarena. “Feu les lleis i deixeu-me’n a mi les aplicacions,” diuen que potser va dir el comte de Romanones.
