Aquesta setmana es compleix un any de l’inici de la legislatura autonòmica. Una legislatura que hauria pogut ser molt curta si no fos perquè l’autonomisme va aconseguir als despatxos el que no havia aconseguit a les urnes. Per acabar renunciant a aplicar un programa independentista, hauria estat millor repetir les eleccions. Ho dic ara i vaig dir-ho aleshores.
L’independentisme va treure més del 50% dels vots i per art de màgia vàrem acabar amb un govern que té la mateixa agenda que el tripartit del president Montilla. Només cal veure de què parlen a les reunions bilaterals amb el govern espanyol: dels mateixos traspassos que aleshores ja s’havien acordat i encara no s’han fet. Inexplicablement, Junts i la CUP, que sumen una majoria de l’independentisme, varen regalar els seus vots a ERC per aplicar aquest full de ruta.
Tot això, cal recordar-ho, passa amb el vistiplau d’un partit que al seu programa deia que si s’aconseguia la majoria absoluta en vots defensaria “activar la Declaració d’Independència del 2017”. Com hem acabat així? Vicent Partal ho resumia dient que la gent va votar una candidatura encapçalada pel president Puigdemont i Laura Borràs i s’ha trobat que els seus vots els administra en Jordi Sànchez.
Això, que és totalment cert, explica probablement per què les primeres pàgines del programa electoral de Junts han desaparegut per complet dels discursos de tots els líders del partit. Però no ho justifica. Tothom pot entendre que no treguis prou vots per aplicar el teu programa. El que no entendrà és que deixis de defensar-lo esperant que algun dia les coses canviïn i el puguis aplicar.
Per mi, la mimetització de Junts amb ERC és el motiu pel qual el gruix de l’activisme independentista està decebut amb el partit que se suposava que havia de defensar l’1O. Fins al punt que molts s’hi varen afiliar quan va néixer. Ara, molta gent es pregunta si aquests afiliats defensors de l’1O encara són a Junts o se n’han donat de baixa. Perquè un viratge estratègic tan radical com el que ha fet aquest partit rarament es fa sense crítiques internes.
Cada dia hi ha més independentistes que no són de cap partit que avalen la idea que ha arribat l’hora que aparegui un nou espai polític. Jo sempre he expressat els meus dubtes. Bàsicament perquè ja hi ha qui ha intentat crear-lo i només ha aconseguit demostrar que tenir molts activistes no garanteix que la gent et voti. Però també hi ha un motiu pragmàtic. Desmantellar l’autonomisme és una tasca urgent, que no pot esperar que hi hagi unes eleccions al Parlament.
En efecte, si res no canvia aquest govern autonomista té molts números per acabar la legislatura. I això vol dir que les eleccions serien el 2025. És cert que els governs independentistes no han durant mai quatre anys, però aquest només ho és de paraula. Si han aconseguit fer un pressupost abans de l’1 de gener, com abans del procés, és possible que passin altres coses que només passaven abans.
Això vol dir que potser la via més ràpida per posar fi a l’autonomisme seria que hi hagués un canvi intern a Junts. Desconec fins a quin punt això és factible. Potser la discussió sobre ajornar el congrés del partit és símptoma que els qui manen no les tenen totes. En tot cas, allò que sona ara mateix com a possible alternativa no crec que representi el canvi necessari per reconnectar el partit amb les bases independentistes.
Fa temps que sabem que per a fer efectiva la independència no podem comptar amb les institucions de l’autonomia. Assumir això implica desplegar altres espais i institucions per a jugar un paper determinant. Però el que tampoc no ens podem permetre és que l’autonomisme es consolidi amb el seu relat que no existeix cap alternativa. L’alternativa existeix i hauria de treballar dins i fora de les institucions per desactivar el full de ruta d’aquesta legislatura.
