No ha estat una Diada per l’amnistia. Però tampoc no s’ha convertit en una mobilització contra la negociació. Aquest Onze de Setembre, al carrer, les bases més actives de l’independentisme han escenificat un mandat d’exigència respecte a les negociacions que estan obertes a Madrid per a la investidura de Pedro Sánchez. La conjuntura parlamentària obre unes expectatives inesperades, certament, però tots els parlaments i totes les pancartes han coincidit a situar l’independentisme més enllà de la lluita antirepressiva. Un missatge que hauran d’escoltar els negociadors i, molt especialment, Carles Puigdemont. D’aquí les advertències de Dolors Feliu sobre una hipotètica quarta llista independentista en les pròximes eleccions al Parlament.
Un segon denominador comú ha estat el de la demanda d’unitat. En aquest sentit, la Diada s’ha destensionat respecte a l’edició anterior perquè, d’una banda, Junts ha entrat —també— en una dinàmica de diàleg i, de l’altra, ERC necessita autoatribuir-se qualsevol resultat que es desprengui de les negociacions entre Junts i el PSOE. Ara bé, això no vol dir, en absolut, que els partits hagin recuperat la credibilitat perduda, només calia llegir els centenars de pancartes que hi feien esment.
Queda clar que l’independentisme popular conserva una gran capacitat de mobilització i que no serà reconvertible en autonomisme per més reunions que es facin amb el PSOE. Això també ha de pesar, decisivament, a l’hora d’avaluar l’oferta de Pedro Sánchez.
