Aquest dijous hem conegut l’esperada sentència del Tribunal Constitucional validant la constitucionalitat de la llei d’amnistia.
En 209 pàgines desestima, un a un, els diversos arguments invocats pels diputats i senadors del PP signants de la demanda, així com els encara més bel·ligerants, però també més contundents, afegits per la lletrada del Senat –cambra, recordem, on el PP té majoria absoluta–. En síntesi, el TC raona que l’amnistia –en general– té perfecta cabuda a la Constitució –que no la contempla expressament, però tampoc la prohibeix–, i que, aquesta concreta llei d’amnistia, la Llei Orgànica 1/2024, raona prou la justificació de la seva aprovació –concurrència del pressupost d’excepcionalitat–. Destaca, en aquest punt, el raonament del TC segons el qual el que s’ha de jutjar és el contingut de la llei i no les eventuals motivacions polítiques que poguessin tenir els seus impulsors, doncs, recordem, els impugnants demanaven una espècie d’aixecament del vel al·legant que la llei seria arbitrària perquè la seva motivació seria únicament el pacte polític –entre el PSOE i Junts– que va permetre la investidura de Pedro Sánchez.
La sentència entra també en diversos apartats concrets de l’articulat, declarant la inconstitucionalitat de dos apartats de la llei: d’una banda, l’art. 1.1 que, diu el TC, ha de contemplar també l’amnistia dels actes punibles dels opositors a la independència –declaració d’escassa transcendència pràctica perquè les actuacions policials sí que hi estaven expressament incloses–. I d’altra, l’art. 1.3 perquè no marca amb precisió el límit temporal dels actes amnistiables més enllà de la data fixa del 13 de novembre de 2023. Per últim, la sentència efectua una interpretació correctora de l’art. 13, apartats 2 i 3, indicant que, en els processos davant el Tribunal de Comptes s’haurà d’escoltar també prèviament totes les parts processals. Es tracta, en tots tres casos, d’advertències menors, que s’expliquen en clau d’equilibris interns del TC i que no qüestionen el gruix de la llei.
Analitzem, però, els efectes pràctics de la sentència. En aquesta sentència, el TC –actuant amb el barret d’òrgan de control de constitucionalitat de les lleis– es limita a declarar que la norma –amb les petites excepcions indicades– s’ajusta a la Constitució. Tanmateix, determinar a quins processos judicials concrets s’ha d’aplicar no era –ni podia ser– objecte d’aquest procediment. Han de ser els tribunals ordinaris que coneguin o hagin conegut els diferents procediments judicials els que han de determinar, cas per cas, si la llei és aplicable a cada condemnat o investigat. I aquí és on començarà la casuística.
Cal recordar que alguns tribunals ja havien aplicat sense problema la llei, tant en el cas d’alguns –pocs– independentistes com en el cas de –molts– agents que van actuar en els dispositius policials. D’altres, però, n’havien suspès l’aplicació a l’espera del fet que el TC declarés la constitucionalitat de la llei i ara s’hauran de pronunciar. La sentència pot doncs suposar –així ho esperem– la fi dels processos seguits contra joves activistes com l’Adri o l’Oriol i tants d’altres. És d’esperar que tots ells vegin aviat arxivades les seves causes que els amenaçaven amb dures condemnes, amb gran angoixa per a ells i les seves famílies i amics.
Per identitat de raó, s’haurien d’arxivar també tots els procediments davant el Tribunal de Comptes en què s’exigien elevadíssimes responsabilitats pecuniàries als responsables polítics –o, fins i tot, funcionarials– de la consulta del 9-N i el referèndum de l’1-O.
En altres casos, els tribunals –amb gran protagonisme aquí de la Sala Segona del Tribunal Suprem– s’han anat negant a aplicar la llei als condemnats o processats i és previsible que segueixin fent-ho. En concret, el Tribunal Suprem ja ha negat que la llei d’amnistia sigui aplicable als responsables polítics del referèndum condemnats per malversació –el vicepresident Junqueras i els consellers Turull, Romeva i Bassa– i als exiliats processats per aquest mateix delicte –el president Puigdemont i els consellers Comín i Puig–. Els arguments utilitzats pel Suprem per denegar-los l’aplicació de la llei d’amnistia són inacceptables tant des del punt de vista jurídic com des del simple sentit comú.
El Suprem ve a dir que, com que la llei exclou els supòsits en els quals hagués hagut propòsit d’enriquiment, en la mesura en què els polítics responsables van emprar fons públics per pagar-se el caprici del referèndum i que, com a tal caprici, l’haurien d’haver pagat de les seves butxaques, cosa que els hauria empobrit, en no haver-se empobrit, s’ha de considerar que s’han enriquit. Lamento, estimats lectors, si heu hagut de llegir dos cops l’anterior frase. Jo també vaig haver de llegir diverses vegades les diverses resolucions del Suprem –de l’instructor, de la Sala i de la Sala d’Apel·lacions– que així ho raonaven. Si algun dels nostres estudiants de la Facultat de Dret fes un raonament similar, no tingueu dubte que seria immediatament suspès.
Front aquests raonaments judicials, no queda altra via que acudir al Tribunal Constitucional interposant el corresponent recurs d’empara. El TC –actuant ara amb el barret de tribunal de garanties– té la funció de vetllar perquè els drets fonamentals dels ciutadans no hagin estat vulnerats pels tribunals de justícia. Els condemnats ja hi han acudit amb fonamentats recursos d’empara redactats pels excel·lents advocats Andreu Van den Eynde –Oriol Junqueras i Raül Romeva–, Jordi Pina –Jordi Turull– i Mariano Bergés –Dolors Bassa–. Recentment, hem interposat també el recurs en nom del conseller Lluís Puig i aviat ho farà el company Gonzalo Boye –que prèviament va intentar un incident de nul·litat d’actuacions– en nom de Carles Puigdemont i Toni Comín. En el cas de Lluís Puig, hem demanat també al Tribunal Constitucional que, com a mesura cautelar, suspengui l’ordre de detenció encara vigent.
La pilota és doncs de nou a la teulada del Constitucional, que haurà de resoldre els diferents recursos d’empara. Si els magistrats del TC són prou valents –així s’ha d’esperar– estimaran sense dubte els recursos plantejats, doncs la vulneració de drets fonamentals és flagrant. Corre, però, el rumor per la Corte que els magistrats del TC podrien tenir la por que, si s’hi atreveixen, el Suprem els acabi jutjant per prevaricació, com sembla haver insinuat alguna recent resolució de la sala fins fa poc presidida per Marchena. Veurem com evoluciona aquest enfrontament entre el Suprem –cúspide del poder judicial espanyol– i el Constitucional –màxim òrgan en matèria constitucional–, la resolució del qual s’espera cap a la tardor o finals d’any. Si el TC no s’hi atreveix, podria fugir d’estudi dient que ells ja han validat l’adequació a la Constitució de la llei d’amnistia, però que, decidir si és aplicable a cada cas concret és competència dels tribunals ordinaris, Suprem inclòs.
Front una eventual denegació o fugida del Constitucional, només quedaria la via d’Estrasburg. És a dir, interposar demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans que, de forma similar al Constitucional a Espanya, vetlla per la protecció dels drets fonamentals reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans i els seus Protocols –de contingut substancialment coincident, en aquest àmbit, als drets reconeguts per la Constitució espanyola–.
Com que Estrasburg és una via excessivament lenta i també incerta –doncs podria fugir d’estudi al·legant que es tracta d’una qüestió interna–, caldrà no perdre de vista les solucions polítiques. La més senzilla, i que la mateixa sentència del Tribunal Constitucional recorda, és la derogació del tipus penal de la malversació impròpia –o, rectius, malversació no apropiativa–. Recordem que, fins al 2015, el Codi Penal espanyol només contemplava la malversació apropiativa –el responsable de fons públics que els distreu per afavorir-se a si mateix o un tercer–. Dins del pack legislatiu repressiu del 2015, any en què el PP va aprofitar la seva majoria absoluta per aprovar reformes per endurir la resposta al desafío independenitista –aprovació de la llei mordassa, reformes de la llei del Tribunal Constitucional i la Llei d’Enjudiciament Criminal, entre altres–, es va modificar també el Codi Penal, i es va crear una nova modalitat comissiva del delicte de malversació, la malversació per administració deslleial, tipus penal pel qual han acabat condemnats –o processats– els líders del Procés. Seria doncs tan senzill com derogar la reforma del 2015 i, despenalitzada la conducta, els tribunals –també el Suprem– no tindrien altra opció que declarar l’extinció de les condemnes per aquest delicte derogat i l’arxivament de les causes encara pendents. El mateix que va passar, recordem, respecte al derogat delicte de sedició, pel qual s’havia condemnat –i processat– els líders polítics i civils del Procés.
Obiter dicta. El PSOE faria molt bé d’explorar aquesta via. Quan era diputat a les Corts, ja els vaig advertir que si callaven –i/o aplaudien en la intimidad– quan es pervertia l’estat de dret per perseguir judicialment els independentistes, després anirien per ells, també considerats desafectes al règim pels sectors més conservadors de la judicatura. O –com al seu dia es va fer amb l’exèrcit– es limiten els abusos avui impunes de certs sectors del poder judicial o Espanya acabarà convertida en una punyetocràcia.
