El fetitxisme de la unitat al si de JxC, la gran conquista de Jordi Sánchez per a desmobilitzar l’independentisme, ensopega precisament amb una clara voluntat trencadora d’ERC. Qui havia de dir-ho!
Els d’ERC dediquen més energia a fer retrets al seu aliat (tot dient que no els fan) i anorrear que a negociar quelcom amb l’Estat. Amb raó perquè, en realitat, amb l’Estat no hi ha res a negociar, atès que rebutja fer-ho sobre les úniques coses que val la pena negociar: autodeterminació i referèndum. La resta, com tothom sap, són negociacions de pa sucat amb oli. I es poden tractar en les comissions bilaterals, de les que fan tan bonic a les selfies i en Instagram.
Hi ha una dinàmica de trencament en l’acció d’ERC, com es veu a l’assetjament de la MHP Borràs amb l’afegit de l’escarafall hipòcrita al voltant de Dalmases. S’hi intenta que la presidenta dimiteix motu proprio per tal d’estalviar al partit la mala imatge de ser ell el que la faci fora. I s’hi posa tota la carn a la graella. No hi ha bisbe ni escolanet que no hi hagi recomanat a la presidenta que pensi al prestigi de les institucions, que s’entregui voluntàriament al sacrifici, com Ifigènia. Com que va ser que no, els republicans més publicans veuen més prudent fer un esclat controlat del govern i amagar la suspensió presidencial en el soroll mediàtic.
S’hi olora la pólvora. Les declaracions de la gòtica portaveu del partit, Marta Vilalta, són provocacions: si no esteu còmodes, ja sabeu on és la porta. Tenen la cadència dels duels del Far West, quan es mastega l’aire. Com les del màxim dirigent de l’hegemonia ERC i real president de la Generalitat, Oriol Junqueras. Si no us agrada la companyia, preneu les vostres decisions.
Entre altres beneficis, aquesta actitud de trencament permetrà al govern del MHP Aragonès no complir el seu compromís de sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura. Era una condició que venia de la CUP; però la CUP ja s’ha declarat en rebel·lia pel que fa a recolzar el Govern. La promesa, doncs, ha decaigut.
Però a JxC no hi ha tampoc cap voluntat, cap ànim, de trencament. El partit segueix amb el fetitxisme de la unitat i ningú no sembla animat a trencar res ni ara ni mai. El pretext és que ERC aprofitaria la deserció per a bastir un tripartit, encara que fos “imperfecte”, és a dir un d’ERC i els seus “aliats naturals”, els Comuns, amb suport exterior del PSC. Aquesta hipòtesi palesa que el poder real seria del PSC (iniciativa, decisió i cap responsabilitat) i Catalunya pagaria el resultat. Però, efectivament, és un pretext, car no està gens clar que la perpetuació d’un govern d’ERC amb l’altre al sidecar sigui millor que un tripartit “imperfecte”.
La qüestió de la subalternitat de JxC pot arribar a un moment molt difícil de gestionar si tant ERC com la CUP insisteixen en el fet que s’apliqui el reglament del Parlament i la seva presidenta sigui suspensa. Si el fetitxisme de la unitat es manté per sobre del cadàver polític de la presidenta del Parlament i JxC no trenca el govern, s’haurà consagrat el triomf de la partitocràcia i s’hi haurà uniformat l’independentisme al nivell més baix, el de l’autonomia.
Junqueras culmina el seu repte demanant a l’aliat que, en cas de tenir una alternativa, la posi sobre la taula, encara que no sigui la del diàleg. És de pur sentit comú, oi? A més de bona persona, Oriol Junqueras és un home de sentit comú. I el sentit comú exigeix que, si tens alguna alternativa, l’expliquis. Perfecte. Només un detallet: alternativa a què? A la proposta d’una taula de diàleg que no s’hi ha materialitzat? A la proposta de continuar proposant-la, encara que no es materialitzi mai? No hi ha alternativa al no-res. Quelcom que es fes, valdria; fins a aixecar la DUI. Imagineu.
Per què hi ha la convicció que JxC en cap cas trencarà amb ERC, que la seva declaració política és mera retòrica i que, en conseqüència, Oriol Junqueras pot fer el que vulgui? Fins i tot, un govern d’ampli espectre amb suport dels Comuns, que ja hauran superat la seva aversió atàvica de classe a la dreta catalana.
Sort que hi ha Twitter. Sense les xarxes, la televisió acabaria fent-nos creure que el que no n’hi apareix, no existeix.
18
12
