Massa gent enterrada a les cunetes i massa gent que va marxar a l’exili. La darrera guerra de foc, declarada, a Espanya –la guerra del pacte de la transacció va ser soterrada i amb desenes de morts– va servir, o així ho van creure uns feixistes tant sanguinaris com mediocres, per fer cau i net de rojos, separatistes i burgesos republicans. De fet, el nazisme, la por al nazisme i al comunisme soviètic va fer que les potències basades en democràcies liberals i unes esquerres i uns republicans immersos en batalles estèrils permetessin que una colla de generals borratxos, ganduls i farloperos guanyessin la guerra i enviessin tres generacions a la mort, a la mort civil o a l’exili.
Van guanyar l’Estat de manera definitiva. El que ara és el BOE i tots els ressorts del poder. De fet, l’Estat el tenien, però no del tot, amb una República espanyola de bisbes, burgesos indecents i militars corruptes, on encara hi havia reductes de reformistes agosarats i esquerres que servien de topall als abusos contra obrers i camperols. El miratge republicà es va esberlar ràpidament i la ràtzia espanyola contra el catalanisme combatiu es va fer notar amb la llei de Contractes de Conreu, l’animadversió a l’Estatut de Núria, o la repressió dels Fets d’Octubre de 1934, dels quals enguany es commemora el 90è aniversari. De fet, tampoc el catalanisme està lliure de culpa amb la persecució de les forces de la Generalitat a l’anarquisme més combatiu.
El règim del general Franco es va imposar amb una duríssima repressió que ja es podia intuir per la facilitat amb què bombardejava la població civil o com dessagnava les tropes enemigues a l’Ebre. Un salvatge, esperonat per altres salvatges, que va reconstruir un estat fonamentat en l’autoritat i la por reverencial al poder o a qualsevol veí delator. El règim es va allargar fins a arribar el pacte de la transacció -on el poder no era prou fort per mantenir-se ni l’oposició prou forta per tombar-lo. L’habilitat discursiva va complir amb la màxima de Gustav Schmoller, economista líder dels historicistes alemanys, que advertia que la revolució sempre es pot evitar amb les reformes oportunes.
La reforma va passar per no fer cap mena de purga en els poders que ostentaven el monopoli de la força i entronitzar un comissionista degenerat com Joan Carles de Borbó com a cap del nou Estat, amb el suport i aplaudiment de la conxorxa social, política i mediàtica de l’època. L’emèrit, aquest sí que fugit a una monarquia de turbant, més enllà de fer-ne de les seves amb Bárbara Rey, va perllongar uns poders establerts pel règim del 39. De fet, aquí van deixar-lo d’empaitar amb una maniobra de la fiscalia i de la judicatura que passarà als annals de la història jurídica com una de les preses de pèl més escandaloses de l’Europa continental.
Tot plegat permès amb un constant treball de desmemòria i relativisme moral que ha situat la vergonya de l’Estat en un espai de confort intocable. Només l’independentisme català ha estat capaç en la darrera dècada de desemmascarar la farsa i treure de la cova el franquisme que pipava havans mentre la socialdemocràcia de pa sucat amb oli i el comunisme de boca petita, arraulits tots dos en el seu nacionalisme espanyol, no feien res per extirpar-lo del poder. De tota manera, l’independentisme no va saber acabar la feina i també, en certa manera, es va acomplexar i va gestionar de la pitjor manera possible la victòria del Primer d’Octubre del 2017. També és lògic, per la capacitat de foc que ostenta Madrid, que fonamenta la unitat d’Espanya en el VAR del Madrid, la Guàrdia Civil i sobretot, la catalanofòbia.
Desactivat l’independentisme, el franquisme nostrat ha tornat a la cova, a estirar-se al sofà i encendre’s un havà de contraban, però això sí amb vigilants a la porta que protegeixin qualsevol escletxa que li pugui fer pessigolles. La prova del nou -podria ser una nimietat-, és la resolució de l’Audiència de Barcelona que titlla de “lloable” voler investigar les tortures de la Via Laietana, però que al·lega que la “seguretat jurídica” ho impedeix. Tot sense mirar prim. És l’amenaça constant del franquisme nostrat i això no es venç ni amb investidures estranyíssimes, ni amb piulades amb vídeo ni amb el criptollenguatge poètic de la política catalana. De fet, fa més de vuitanta anys que dura i el més calent, a l’aigüera.
