Com si la història requerís repetir-se almenys una vegada, aquí està de nou el partit més antic de tot el panorama català a les portes d’un congrés a quatre bandes. Altre cop són quatre les candidatures que pretenen alçar-se amb el lideratge de la formació, i excepte en el cas dels octuvristes, que per la seva pròpia autodenominació, podem dir que reclamen fidelitat envers els compromisos ciutadans i dels polítics sorgits dels fets d’aquell mes de 2017, poc sabem sobre el programa i projecte de futur que plantegen les diverses candidatures. La qual cosa impulsa, per a aquestes com per a tantes altres formacions polítiques, una pregunta de relativa importància: són els líders els que determinen el camí o pel contrari és la clara determinació d’un programa el que pot fer emergir i definir els lideratges que els duguin a terme? Veient el que succeí aquell ja llunyà 2008, aclarir el dubte no sembla fàcil.
Perquè si analitzem les quatre candidatures, entorn un clar i consolidar líder es troba la candidatura de Junqueras, tot i que no sabem si pensa articular entorn la seva figura un missatge semblant al ja configurat en els temps d’èxit (“examplarem la base”, deien quan semblava que tot era possible) o si, per contra, la ràbia i decepció acumulades en la presó per la manca d’agraïment que semblen regalar-li els seus companys de partit el fan propens a endurir l’actitud i recuperar la consigna de combat. En canvi, en el cas dels octubristes no acaba de quedar clar qui hauria de liderar el projecte per, de manera més aviat utòpica, pretendre mantenir la batalla de la unilateralitat, criticar el suport a Illa i, per tant, allunyar-se així tambè d’un Junts que es fa més pragmàtic a cop de suport al PSOE al Govern central i al PSC (a la Diputació)
Com en el 2008 sembla que de les quatre, dues candidatures romandran i potser alguna acabarà escindint-se’n per formar altre projecte o per recalar en altres ja constituïts, albirant-se així, doncs, el seu inici d’una travessia en el desert com la ja viscuda per qualsevol altre partit desnortat i despullat del que Andreotti va descriure com el necessari ciment per evitar-hi el desgast: el poder, un poder que potser els va arribar massa ràpid com per passar sense esma d’una estructura de resistència a una altra d’influència. Potser és aquesta la única via per fer-se grans de veritat.
