Catalunya és probablement el país del món amb més experts en referèndums per metre quadrat. Podrien ser material exportable i augmentaríem la nostra balança comercial. En tenim de tots els colors: independentistes, federalistes, constitucionalistes, de dretes, d’esquerres, de poble o de capital. Són els teòrics d’una cosa tan complicada com dipositar una papereta en una urna per respondre una simple pregunta.
Ben mirat, tot plegat té una certa lògica. Perquè votar si volem ser un estat independent en quatre ocasions durant sis anys, no ho pot dir qualsevol. Repassem-ho si no, i veureu que som els campions de la democràcia. Personalment, i com a barceloní, vaig començar l’11 d’abril del 2011 en la consulta per la independència que es va celebrar al cap i casal i que tancava l’onada de les consultes populars que havia començat a Arenys de Munt. Tres anys més tard, el 9 de novembre del 2014, el govern de la Generalitat va impulsar un procés de participació ciutadana on se’ns preguntava (de forma una mica recaragolada) si volíem ser un estat independent.
Com que no n’hi havia prou, i necessitàvem carregar-nos de raons encara més, l’expresident Mas va convocar unes eleccions pel 25 de setembre del 2015, que anomenava “plebiscitàries”. Tots tenim a la memòria que allà neix la famosa llista unitària de Junts pel Sí, la qual acorda un full de ruta (amb l’ANC, Òmnium i altres patums) que ha de culminar amb la implementació de la independència en cas de victòria dels partits independentistes. Ho recordeu, oi?
Però com que som un poble perseverant, ens calia una votació “definitiva”. Els partits, arrossegats per un clima col·lectiu al carrer que no sabien com canalitzar amb eficàcia per trencar amb Espanya, cedeixen i convoquen l’1-O. Aquest havia de ser el cop definitiu per fer efectiu l’estat català. “Si guanyem, el Parlament proclamarà la independència en 48 hores”, anunciaven solemnement. La cosa va acabar com va acabar.
Ara, el president Aragonès, torna a presentar un altre referèndum després que una colla de saberuts en la matèria hagin elaborat un estudi on plategen cinc tipus de referèndum. Dos per a Catalunya i tres més que inclouen els espanyols. Quedarem afartats de tanta urna. Amb tot, els doctes acadèmics autors d’aquesta peça jurídica que segurament s’estudiarà en totes les facultats del món, afirmen que el resultat d’aquestes votacions seran, no per aplicar el resultat a la pregunta que hom faci, sinó per “ser l’inici de la negociació o de ratificació dels resultats”. El més còmic de tot plegat, és que això ho anomenen “acord de claredat”. Sospito que l’informe en qüestió el que pretén és embolicar la troca i que ningú sàpiga de què diantre parlen.
D’aquí a quatre dies, ningú no es recordarà d’aquest document. Serà un episodi més de la impotència d’un govern i d’una classe política que no té cap capacitat per fer res sense que algú que pensi per ells. El més dramàtic és que, als que contracten per fer-ho, són tan ases com ells i també ens volen aixecar la camisa.
