Això que el discurs protocol·lari del MHP de la Generalitat es faci a Sant Esteve omple d’orgull el catalanisme perquè palesa un cop més la distancia entre Catalunya i Espanya. Aquí, l’autoritat suprema parla sota l’advocació del protomàrtir, allí ho fa a l’amorosa llum del pessebre. Al capdavall, totes dues porten el seu significat. La tradició catòlica dels espanyols fa el miracle que llur rei s’avanci als seus tres col·legues d’Orient i sigui simbòlicament present al moment del naixement diví. La seva veu penetra amb redoblada autoritat a les llars i cors dels seus súbdits.
Al cas de Catalunya, també catòlica, l’advocació de Sant Esteve té un simbolisme més terrenal, però més agosarat, que rau a la personalitat del sant, executat per parlar i per parlar massa bé. Com que el Sanedrí no podia callar-ho d’altra forma ho va fer lapidar. Sant Steve, Stephanus, porta la glòria del bel parlar, i això és una responsabilitat que no depèn de la intimitat del pessebre, sinó de la teva capacitat de convèncer, com li passava al feliç diakon.
El discurs del MHP Aragonès, que TV3 va transmetre a correcuita del concert de Sant Esteve, per veure d’amagar els grits d’independència, ha estat una xerrameca anodina, esmaperduda, sense cap força de convicció. Un discurs resignat. L’escenografia escolar feia encara més infantil la repetició de les boiroses fabulacions republicanes al voltant d’un diàleg que cada cop sembla més el Godot de l’obra de Beckett, que mai apareix. Vet aquí que iniciem el tercer any de la atrotinada taula i tot el que n’hem obtingut com a resultat dels dos anteriors és que el president català els exigirà (els resultats, i “tangibles”, nom de Déu!) amb tota fermesa i determinació pel tercer any perquè a la tercera va la vençuda.
Com que som en temps de bona voluntat, el gobierno ja ha contestat que intensificarà el diàleg el que calgui, dins del marc constitucional. O sigui, ras i curt, per a l’entesa independentista: res. Es pot dir que es tracta d’una posició de tancament inicial, lògica a tota negociació i que després, amb les negociacions, es rebaixarà. El problema és que, segons prova una experiència inveterada, el tancament inicial espanyol serà idèntic al tancament final, al cap de l’any. I això ho sap tothom, fins i tot els republicans puis que tal era el punt de vista de llur president fa uns anys, quan estava més i millor informat.
El discurs del president Aragonès ja dona per descomptada l’obcecació castellana i, accepta implícitament el fracàs de la línia del diàleg o línia del partit i de partit hegemònic. Es planteja com a una possibilitat, però es veu com a una alta probabilitat. Per mostrar determinació amenaça de cercar vies alternatives. Vies que ens podrien dur a un nou embat democràtic. Perquè, diu el president, ell no està disposat a renunciar a la independència. La disposició íntima presidencial no sembla prou capaç d’encetar cap embat democràtic i, a més a més, ningú no sap que vol dir “embat democràtic”. Tanmateix, el determinant és que se cercarà una alternativa al diàleg, alternativa que, fins ara mateix els republicans negaven que existeixi. Crua feina cercar una alternativa que no existeix.
De la foscor neix la llum. El secretari general de JxC, Jordi Sánchez, que sembla haver fruït de l’al·locució presidencial, es felicita de la capgirada dels seus socis de govern, ara disposats a albirar alternatives a la taula del diàleg fins aleshores tan real com l’unicorn. A les seves paraules celebrant el discurs sona la nostàlgia de l’acord del qual va néixer el govern de coalició. Quan els deu dirigents, que semblaven Tweedledum y Tweedledee, van decidir deixar les coses com estaven, fins i tot el control partidista dels mitjans públics de comunicació en nom de la unitat de l’independentisme.
Que la unitat de l’independentisme esdevé unitat de l’autonomisme està en la natura de les coses per la llei del menor esforç, d’universal validesa. Preveure que dins un any se cercarà una alternativa si no hi ha resultats “tangibles” és acceptar que la legislatura acabarà sense independència. Com que tothom sap que no hi haurà cap resultat tangible o intangible, l’alternativa ha de cercar-se ja.
