L’afer de Dani Olmo i Pau Víctor ha derivat en una bronca política ja indissimulada, amb el PP parlant d'”amnistia”. Un concepte que, utilitzat pels de Feijóo, és una acusació molt greu. La cautelaríssima concedida al Barça pel Consell Superior d’Esports (CSD, per les sigles en castellà) ha desfermat tots els dimonis que ja treien el cap des de feia dies. Però la histèria no és només de la dreta política espanyola, sinó també de la premsa publicada –i radiada– a Madrid i de la gran majoria de mitjans editats a Barcelona.
Aquesta unanimitat en l’animadversió contra l’actual directiva del Barça té una arrel profunda en l’al·lèrgia a Joan Laporta, de la mateixa mena que l’odi a Carles Puigdemont. No és casual que alguns mitjans –de Madrid i de Barcelona– hagin llançat la teoria que la decisió del CSD deu venir d’una trucada de Waterloo a la Moncloa.
Encara que faci anys que el president del Barça subratlla sempre que pot que la seva etapa política es va acabar, el catalanisme estructural del Barça s’accentua quan el dirigeix ell, com s’ha vist en els actes de celebració del 125è aniversari del club. Però això no és el pitjor. El que no es tolera de Laporta és la seva actitud decidida de no obeir, de tenir idees pròpies i sostenir-les.
El Barça, com a entitat social i com a empresa amb projecció internacional, és massa important per no tenir-lo controlat. I, en mans de Laporta, l’establishment espanyol –inclòs l’establishment espanyol de Catalunya– hi veu un artefacte inestable que els pot explotar a la cara. Per això ha sigut convenient per a molts actors, fins i tot amb poques afinitats entre ells, generar un estat d’opinió que fes créixer la idea que la gestió d’aquesta directiva és nefasta. Aquest relat s’ha imposat, o s’ha accentuat, les darreres setmanes. I ara que tot indica que el final del cas Olmo no serà el que encaixava amb aquesta premissa, els que la sostenien estan perdent els papers.
