Discrepo dels postulats de Sílvia Orriols perquè em sembla que no es pot construir en negatiu, és a dir des de la protesta constant i l’estigma imposat a un grup cultural o religiós. Em sembla erroni i èticament impropi. Fa anys que he seguit experiències associades a la xenofòbia i la discriminació arreu del món, i penso que la recepta de l’exclusió no aporta res de bo. Fa pitjor la societat que abraça els principis de la discriminació i l’odi. Hi ha, a més, un altre factor que a efectes pràctics cal tenir en compte, perquè qualsevol dia ens el podem trobar damunt la taula, sotmès a debat. L’aparició d’Aliança Catalana (AC) pot sumar energies, en el camí d’assolir la independència?
Diversos líders polítics s’hi han referit, d’una manera o l’altra, en els darrers dies. Amb consideracions de tota mena. Que si AC era una criatura del CNI, que si l’invent responia perfectament a les ànsies de dinamitar l’independentisme, que no es podia construir un país nou a partir de l’odi, etcètera. Jo més aviat penso que el CNI no ens guanyarà mai a nosaltres, els catalans més o menys organitzats, a l’hora de rebentar les mateixes possibilitats. No cal que vinguin els serveis secrets a sembrar allò que ja creix espontàniament. De la mateixa manera que penso que ningú no ens ajudarà més, a l’hora d’assolir la plena sobirania, que els polítics espanyols. Vull dir que la capacitat de fer-se trets al peu és infinita a totes les famílies i nacions de la terra.
No, AC no és el clàssic invent lerrouxista. De fet, el gruix del fenomen orriolista prové dels rengles de l’independentisme clàssic. La mateixa Sílvia Orriols va militar a les joventuts d’ERC i va ser membre de l’extraparlamentari Estat Català (que històricament havia liderat Francesc Macià). Els orígens són inequívocs, i es pot dir que representaria la versió més carlina o el que es vulgui, però en tot cas no es veu ni un bri de vinculació amb l’espanyolisme ni, tampoc, amb l’obrerisme revolucionari. Res a veure amb l’emperador del Paral·lel i els seus joves bàrbars. Si hi ha un moment de trencament, i alhora moment fundacional d’AC, l’hauríem de situar l’any 2017, amb l’ensulsiada del procés i, el mateix any però en un ordre de coses totalment diferent, els atemptats islamistes –protagonitzats per joves de Ripoll. Aquella doble sacsejada, de fets situats als antípodes, explica prou el creixement d’AC, abans que qualsevol desqualificació fàcil.
Difícilment es tracta, per tant, d’un grup de sabotejadors a sou de la claveguera de l’estat. Ara bé, aquest fet no respon la pregunta inicial; suma o no suma? Si es tornés a iniciar un procés democràtic i de masses cap a una República Catalana, els de Sílvia Orriols ajudarien o no? La resposta dels partits que sí que van ser capaços de sumar el 2017 és ben previsible; no sumaria, no és bo que sumi i no se’n pot ni parlar. És legítim plantejar la sortida de la qüestió en aquests termes, però el cas és que ja hem vist de què serveix amagar el cap sota l’ala. Com diria Lenin, quan expulses una realitat per la porta, et retorna fent un salt per la finestra. La tècnica de l’estruç no resol res i pot agreujar els problemes, ja ho hem vist reiteradament.
Anem, doncs, al moll de l’os. Crec que hem de ser honestos, i no negar-li pedigree independentista a Sílvia Orriols, i probablement tampoc a la majoria dels membres del seu partit. Si defensen idees indepes, es manifesten com a indepes i parlen com a indepes, potser és que ho són. Una altra cosa és el ball de números. Ara fa poc ha sortit una enquesta que ha rebut comentaris de tota mena, perquè feia la impressió que AC es podia disparar a costa de Junts, a més d’un seguit d’altres novetats demoscòpiques. El que no s’ha discutit gaire, que jo sàpiga, és el dilema aquell monotemàtic de fa uns anys; els independentistes sumen o no sumen? Si mirem les xifres del darrer sondatge del Centre d’Estudis d’Opinió, les forces que es proclamen partidàries de la independència de Catalunya estarien a tocar de la majoria absoluta. I si a les urnes això s’incrementés algun puntet, de manera que passessin tots plegats dels 67 diputats? Què farien?
No sé si m’equivoco gaire en anticipar un guirigall i, de nou, un govern monocolor del PSC, que cada dia s’assembla més al viu de la colla, que va fent i es fa fort amb les batusses dels altres. Per tant, jo crec que no hi hauria suma. La impossibilitat de sumar vindria en part dels partits de centre i d’esquerra, que no voldrien ser associats a posicions ultres i optarien per un cordó sanitari. Ara bé, una altra motivació destacada vindria de la mateixa naturalesa d’AC. Perquè quan et passes el dia assegurant que no tens res a veure amb els altres partits, és possible que al final acabi sent així fins. L’adopció d’estigmes, naturalment, espanta la gent i també els partits amb els quals algun dia hauries de parlar.
I finalment, el més determinant de tot; com pot sumar un partit que d’entrada, per convicció, exclou una part tan important de la població catalana? Practicar l’exclusió no està bé per principi, al meu entendre, i en l’acció política és molt desencertat. Si vols fer un país nou, i comences descartant una cinquena o quarta part de la població (que aviat seran més, i amb dret a vot), ja t’has ensopegat d’entrada. Guanyaràs vots, tal vegada, però no podràs bastir majories. Per tant, crec que no és correcte, no és intel·ligent i no és pràctic. Hi veig un error tan evident que ens pot acabar costant la República Catalana.
