La notícia política més destacada d’ahir va ser que Duran i Lleida i Sáenz de Santamaria van dir, cada un per la seva banda, que no hi havia cap reunió prevista a curt o mig termini entre Artur Mas i Mariano Rajoy. Francament, no entenc aquesta dèria político-mediàtica de reunir els dos presidents. Però si no tenen res a dir-se! Si la conversa entre Artur Mas i Felipe González -que no governa i per tant té més marge per fer-se el comprensiu-, va ser un parlar per no callar, què podríem esperar d’una reunió entre Mas i Rajoy? Si Rubalcaba, que en teoria fa de poli bo, no vol acceptar que Catalunya és subjecte de sobirania, com podem esperar que Rajoy s’avingui a pactar una consulta? Fins i tot David Trueba, batejat com el nou amic de Catalunya, va dir ahir a Rac 1 que la Constitució està molt ben feta perquè demana un procés “llarg i legal”. Mmmmm… Si hem de triar padrí, prefereixo el Ramoncín.
Ho he dit altres cops: quan la línia de sortida d’una part coincideix amb la línia vermella de l’altra, no hi ha diàleg possible. La reunió entre Mas i Rajoy es reduiria a un “hola, què tal, volem fer una consulta sobre la independència” i a un “miri, adéu, la Constitució no ho permet”. No cal diàleg perquè no existeix la possibilitat d’una solució intermèdia, d’un “ni tu ni jo”. Si algun dia s’arribés a un acord, voldria dir que una de les dues parts s’ha imposat a l’altra. O ells accedeixen a considerar que Catalunya és subjecte de sobirania o nosaltres renunciem a ser-ho. L’únic acord possible passa per la rendició d’una de les dues parts.
Si amb aquesta cosa de passar-nos el dia demanant un gest del govern espanyol el que busquem és evidenciar la impossibilitat de l’entesa, si entra dins del pla “carreguem-nos de raons”, d’acord. Però depèn de quins polítics i de quins periodistes ho facin, a mi em fa pudor de socarrim. Vull dir que en el fons esperen -tenen l’esperança- que Rajoy recapaciti i que al final de tot, un segon abans que Catalunya creui el Rubicó legal, accepti negociar un nou encaix de Catalunya. O sigui, que per molts això és una partida de pòquer, i la determinació catalana de tirar pel dret és només una catxa temporal. Les polèmiques declaracions que va fer Quico Homs fa uns dies anaven per aquí. Junqueras no va dubtar i se li va tirar a sobre. I Mas el va acabar rectificant, però va semblar com si a Homs se li hagués escapat una cosa que no se li havia d’escapar.
I fixin-se vostès que ahir Duran i Lleida, en la mateixa entrevista en què deia que Rajoy no tenia cap intenció de moure fitxa, també deia que Unió podria trencar-se perquè encara hi ha molts membres favorables a la confederació. Aquesta esquizofrènia d’acceptar que no hi ha cap acord a la vista i alhora aspirar a un estat confederal, atia encara més les meves sospites. Hi ha una part dels polítics i periodistes pro-consulta -i també pro-independència- que el que volen no és que Catalunya voti, sinó posar Rajoy entre les cordes per poder acabar pactant el futur de Catalunya en un despatx.
