La meva mare era infermera. Treballava a l’Aliança en l’època en què aquella clínica del carrer de Sant Antoni Maria Claret de Barcelona era una institució a Catalunya i jo, en els meus anys d’infant, vaig pujar coneixent totes les seves companyes, tots els metges amb qui treballava i tots els racons d’aquell fascinant edifici modernista on, anys després, naixerien les meves dues filles. Vídua com era, la mare ens duia al meu germà i a mi a les excursions que organitzava el club de l’Aliança amb un autocar ple d’infermeres moltes de les quals venien a casa tot sovint. Vull dir amb això que tant l’Aliança com la tasca assistencial formaven part de la nostra família i no hi havia dia en què les vivències laborals de la meva mare no estiguessin presents a casa fins al punt de despertar aquesta vocació sanitària en el meu germà. Tota la meva infantesa i adolescència, doncs, van estar amarades d’infermeria i, per bé que jo vaig emprendre un altre camí a la vida, sempre he sentit una immensa estima per aquesta professió i per les persones que l’exerceixen. Gràcies a elles vaig sobreviure a l’infart del 2020; gràcies a elles el món és una mica més acollidor. Cap de nosaltres pot viure sense les infermeres, perquè, tard o d’hora, les hem de menester.
Explico aquesta intimitat per expressar el respecte que, sense proposar-s’ho, la meva mare em va transmetre per la seva professió. Una professió que requereix una gran vocació perquè obliga a conviure permanentment amb la cara amarga de la vida, aquella que habita entre les quatre parets dels hospitals i que demana valors humanístics com els que aplaudíem cada dia, a les vuit del vespre, durant la pandèmia. Malament rai, quan algú sense aquests valors opta per la infermeria com a mera sortida laboral. No sols s’equivoca, sinó que esdevé un intrús en la professió.
Aquest és el cas de Begoña Suárez, la ‘infermera’ de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona que va enregistrar el famós vídeo blasmant que en les oposicions per optar a una plaça es requereixi l’acreditació del nivell C1 de català. Es presenta dient que és de Cadis i que les dues companyes que té al darrere són una de Granada i l’altra de Donostia i, tot seguit, en referir-se al conjunt de les oposicions, no només a la llengua sinó a tot plegat, les denomina “esa mierda”. De fet, no li surt el terme ‘oposicions’ i el demana a la companya basca: “¿Cómo se llama esa mierda?”. I a continuació entra en matèria sobre “el puto C1 de catalán” i ens diu que “se va a sacar el C1 de catalán mi madre porque yo no me voy a sacar el C1 de catalán”. Quan la basca comenta que ella s’ha apuntat per treure’s el nivell C1, Begoña Suárez se sorprèn i l’altra li respon: “Escolta’m, noia, que jo puc parlar català”. Davant d’això, la Begoña, descol·locada, li replica: “Que me estás desmontando el vídeo, tía”. Aleshores, en aparèixer una infermera veterana a l’altra banda del taulell, la basca li explica que la Begoña està fent un vídeo, i quan aquesta la sent parlar en català l’esbronca: “¡¿Estás hablando catalán?!”.
Les imatges, d’altra banda, a més de mostrar l’interior de l’hospital, mostren també que porten l’uniforme, que estan enregistrant el vídeo en hores de feina, que els ordinadors que contenen les dades dels pacients estan oberts, que llevat de la basca no porten mascareta ni tampoc els cabells recollits i que Begoña Suárez, a més de les ungles pintades, porta braçalets i la bandera espanyola al canell.
Com veiem, són un conjunt de faltes molt greus i totalment inadmissibles que haurien de merèixer un correctiu dràstic tant per part de la direcció de l’Hospital de la Vall d’Hebron com del Departament de Salut. Però sembla que no faran res, ni l’Hospital ni Salut. L’Hospital s’ha limitat a dir que els fets del vídeo “no representen la institució ni el centre” (no caldria sinó!) i que ja ho investigaran. Això és tot. Què més han d’investigar? La Vall d’Hebron en cap moment censura la ‘infermera’ ni cap de les greus faltes que reflecteixen les imatges. Pel que fa a Salut, el conseller Manel Balcells s’ha limitat a banalitzat els fets qualificant-los d’“incident desafortunat”. I Pere Aragonès? Què n’ha dit, Pere Aragonès? N’ha dit alguna cosa? Sí, ho ha qualificat d’“anècdota”. Una simple “anècdota”. Ho diu l’home que presideix el govern d’un país on es multipliquen dia rere dia les denúncies de pacients que són obligats a adreçar-se al metge en espanyol.
El 9 de març passat, l’actriu i escriptora Estel Solé denunciava a Twitter el tracte que va rebre aquell mateix dia d’una metgessa d’urgències pediàtriques del CAP de Molins de Rei quan hi va dur el seu fill amb vòmits, deshidratació i taquicàrdia. La metgessa, parlant en espanyol, va blasmar el nen per no fer el mateix. En el mateix sentit, la Plataforma per la Llengua informava recentment de les coaccions que va rebre un pacient per part d’un metge i del director de la mútua Fraternidad-Muprespa de Tarragona. El pacient no exigia al metge que li parlés en català, el metge, en canvi, exigia al pacient que li parlés en espanyol. En negar-s’hi, va aparèixer el director, que parlava català, i l’enregistrament sonor de la situació mostra el vergonyós comportament que va tenir amb el pacient criticant la seva actitud i pressionant-lo perquè s’agenollés lingüísticament davant del metge. Però quan va veure que el pacient no cediria, va optar per menysprear-lo blasmant la seva actitud i titllant-lo de “radical”. El pacient era un “radical”. No pas el metge, eh? El metge, no; el pacient. El pacient era un “radical” per parlar en català a Catalunya. Però, què hi ha més “radical” que tenir la carrera de medicina i viure i treballar en un país negant-se a parlar la seva llengua? I què hi ha més “radical” que un director mèdic gosi violar els drets bàsics d’un pacient? Doncs bé, totes aquestes coses passen perquè per al Govern de Catalunya i el seu departament de Salut la llengua catalana és una simple “anècdota” i les agressions catalanofòbiques que reben els pacients en instal·lacions sanitàries són un mer “incident desafortunat”. On és el requisit que exigeix als metges nouvinguts la seva competència lingüística en català? L’altre dia, en el TN-Migdia de TV3 van aparèixer tres metges de la Vall d’Hebron i cap d’ells parlava català. Cap. No el parlaven perquè mai l’hospital ni el departament de Salut no els ha exigit aquesta competència per exercir a Catalunya. No estem parlant de persones arribades en pastera, sinó de persones amb estudis científics que no saben ni volen parlar català, ni tan sols quan els entrevista TV3. Ara imaginem quants metges catalans hi ha a França, Alemanya o Dinamarca que exerceixen sense parlar francès, alemany o danès.
Però no ens allunyem del cas de la ‘infermera’ de l’Hospital de la Vall d’Hebron i vejam què diu el Codi Ètic del Col·legi Oficial d’Infermeres de Barcelona (COIB) en l’apartat “L’ètica en la professió d’infermera”:
- « (…) El caràcter ètic de la disciplina infermera parteix del reconeixement que la persona, per raó de la seva dignitat, posseeix uns drets inalienables i per això mereix ser cuidada amb la màxima consideració i respecte. El motor de les actituds ètiques de les infermeres rau en el reconeixement que tot ésser humà, pel sol fet de ser persona, té un valor intrínsec, únic i incondicional que el fa digne independentment de qualsevol circumstància, ja sigui la seva ètnia, o bé la situació social o econòmica, la ideologia o creences, el gènere, l’estat de salut i el grau de consciència, entre altres. És a dir, les infermeres subscrivim que la dignitat no es conquereix, sinó que es posseeix.»
I llegim ara el capítol “Valors infermers i compromís ètic” en els apartats “Competència professional” i “Justícia social”:
- 1. «La infermera respecta, protegeix i promou la dignitat de la persona atesa i els drets humans que se’n deriven. Davant la vulneració d’algun dret, emprèn mesures perquè aquest dret es respecti i, si no aconsegueix que sigui respectat, ho comunica formalment a la instància o autoritat responsable.»
- 3. «La infermera utilitza tots els recursos per establir una relació de confiança amb la persona atesa, utilitzant un llenguatge verbal i no verbal apropiat, a fi d’establir una comunicació efectiva que permeti copsar la singularitat de l’altre per donar resposta a les seves necessitats.»
- 57. «La infermera no pot discriminar a ningú per raó d’edat, sexe, gènere, orientació sexual, ètnia, lloc d’origen, llengua, cultura, opinió, ideologia política, creences religioses i/o espirituals, situació social, econòmica o estat de salut.»
El COIB va expressar la seva indignació davant dels fets i va manifestar que està “demostrat” que l’atenció en la llengua del pacient “comporta beneficis per a la seva salut i augmenta l’adherència als tractaments”. I va afegir: “La llei és molt clara en aquest sentit, i exigeix que els professionals de la salut coneguin les llengües oficials del lloc on treballen”. Queda clar, doncs, que el problema és de base, atès que, com ens mostren Begoña Suárez i el seu uniforme, el coneixement de català no constitueix cap requisit previ per exercir com a infermera a Catalunya. Res a veure amb Suïssa, per exemple. No es pot ser infermera suïssa de Ginebra i treballar a Zuric sense parlar alemany. Ginebra i Zuric són ciutats suïsses, sí. Però la llengua pròpia de Zuric no es el francès, és l’alemany, com la llengua pròpia de Catalunya no és l’espanyol, és el català.
La pregunta és: pot, algú que viola aquests valors, continuar exercint la professió d’infermera? Pot una persona d’ideologia supremacista i catalanofòbica, continuar formant part d’un col·lectiu reconegut universalment pels seus valors humanístics? Què hauria passat, si el vídeo, en lloc d’expressar animadversió vers la llengua catalana, i per extensió vers els catalans, hagués expressat animadversió vers les persones negres o gitanes o jueves o musulmanes? Què hauria passat, si el vídeo, en comptes de ser una exhibició de catalanofòbia, hagués estat una exhibició d’homofòbia o de misogínia? Doncs ja som al cap del carrer. Begoña Suárez ha dit que estava penedida del vídeo, cosa lògica, vistes les conseqüències, però no pas del seu supremacisme i de la seva catalanofòbia. I és que el vídeo no era un error que tothom pot cometre, era un posicionament ideològic.
Per cert, si Begoña Suárez encara no s’havia presentat a les oposicions que requereixen el nivell C1 de català, què hi feia treballant a l’Hospital de la Vall d’Hebron? Com és que se li ha permès accedir al lloc de feina sense saber català? Com és que es vulneren els drets dels pacients dels hospitals de Catalunya incorporant-hi personal sanitari que no acredita (o abans que ho faci) el seu coneixement de la llengua? No és a posteriori, sinó com a requisit previ per ocupar el lloc que ocupa Begoña Suárez, que cal exigir la competència lingüística en català. La companya basca del vídeo, Clara, crec que es diu, sí que el parla. Begoña Suárez, no. Què hi fa, doncs, a l’Hospital de la Vall d’Hebron?
11
98
