No dec ser l’únic que va a veure Alcarràs i projecta el cas d’aquesta família de presseguers al cas de Catalunya: quan el mercat internacional no t’afavoreix de cap manera, ja et pots donar per ben fotut. Malgrat l’acord sobre la “vehicularitat” del català i la “curricularitat” del castellà, que ve de la necessitat (creada) d’acatar una sentència judicial (una curiosa manera, per cert, de “blindar” la immersió linguïstica), el cert és que el més greu de la nostra cultura no es perd dins les aules sinó al carrer. Els símptomes són molt semblants als de la pel·lícula de Carla Simon: nervis entre familiars, pugnes fratricides, malentesos sobre la propietat de les terres (“per què no signaves res, pare”; “oh, jo mai no he hegut de dignar res”), el fill gran que desfoga tanta petitesa a base de sòrdides farres, els nens que juguen de forma natural en castellà, s’esforcen en saber anglès i assagen divertides coreografies exòtiques mentre conserven, només per a complaure l’avi, els cants tradicionals… Un món que trontolla, en definitiva, i que aguanta a base de recloure’s, plorar i anar a manifestacions. Fins que un dia també se’n cansen, d’anar a manifestacions. Més que res perquè, per fer-les més vistoses i contundents, es dediquen a aixafar amb un tractor bona part de la collita. El món, mentrestant, avança.
El català no es mor, ni de lluny, però comença a tenir un color de vell. Per sort sempre acaba havent-hi una empenta que el salva i el modernitza, que a principis del segle passat van ser les gramàtiques i després van ser les televisions i les ràdios, i val a dir que és en aquest últim àmbit, la ràdio, on el català té una imatge més natural, normalitzada, preeminent i popular: deu ser perquè només demana un micròfon i una antena, i no un grapat de càmeres i realitzadors i plataformes online que en filtrin la difusió. Deu ser perquè la ràdio és de tu a tu, en confidència i sense gaire andròmines pel mig, és invisible i per tant és aquella cantarella que se sent ressonar endins com una cançó de l’avi. Internet és de tot arreu, però la ràdio només pot ser d’un lloc i per tant encara serà sempre nostra. Mentrestant els llibres perden espai (vull dir temps) en favor del mòbil i pel que fa a la televisió, malgrat els importants intents de TV3, ja fa temps que ha perdut la forma de llar de foc. Veia Alcarràs i pensava que una nació és això: una família. Quan la família va malament o té massa problemes, o simplement té massa dificultats per a actualitzar-se en la “nova normalitat”, tendeix a posar-se nerviosa i a buscar culpables quan sovint ja és massa tard. Insisteixo: les nenes estaran bé, prosperaran i trobaran la manera de sortir-se’n, però es tracta que no ho facin desarrelant-se com els buldòzers desarrelaven els presseguers d’en Quimet. Es tracta que elles acabin tenint els buldòzers, i els contractes signats, i el poder, i la tecnologia. Que el fill gran no acabi odiant tot aquest món. Que no aspirin a sobreviure com un vell jugant a la botifarra, sinó a guanyar i a ser millors. Una mica com passa amb l’independentisme: resistir està molt bé, però només perduren els moviments amb ganes de vèncer.
Passar a l’atac no és una cosa que es pugui escollir sempre, de vegades t’hi trobes perquè t’arrossega l’onada i l’atmosfera. Jo estic segur que ens acostem a una dinàmica activa, de ressorgiment, però que no es podrà assemblar gaire a la del 2017. Quan tot això succeeixi, que és en bona part durant aquest any i el que ve, ja sigui amb els partits polítics o sense o amb lideratges nous, més val que tinguem la família més o menys unida, preparada i motivada. Serà un “com anàvem dient” en tota regla, però hauran passat cinc anys i ja no s’hi valdrà cometre els mateixos errors. Amb tota naturalitat es tractarà de tornar a posar el tema damunt la taula, segurament amb una escenografia més internacional i un xoc de legalitats més favorable, i crear una nova normalitat des del nostre propi poder. Una altra cosa és que tot això ens enxampi amargats, tristos, barallats i antiquats com uns vells malcarats que expliquen batalletes. O que ens enxampi sense creure en res, ni en el passat ni en el futur, ni en nosaltres mateixos, per no haver-nos posat al dia. S’acosta una bona temporada, i a més sembla que els buldòzers hauran de fer marxa enrere. Ja no es tractarà de si l’avi havia signat res, perquè tindrem la raó legal igualment: ara es tractarà saber què en volem fer, d’aquestes terres. Saber si realment encara ens serveixen, ens valen, hi veiem futur, i si ho sabem fer sols i millor. Ara el joc ja no consisteix en que els arbres ens donin prosperitat, sinó que som nosaltres qui haurem de garantir prosperitat als arbres. No hem vingut a conservar res, ni a tenir “voluntat de ser” i ja està, com deia Vicens Vives. Ja no n’hi ha prou amb això. Si només volem sobreviure i conservar, el fill ens acabarà odiant. A banda d’inundar-nos els horts i preferir fotre’s fins al cul de drogues. Amb raó.
4 
1 
