Al diputat canari de Podem, Alberto Rodríguez, li han retirat l’escó al Congrés dels Diputats. Ha estat la presidenta de la cambra, la socialista Meritxell Batet, provocant l’enèsima crisi dins el govern més progressista de la història. Ho ha fet fins i tot en contra del criteri dels lletrats, gens susceptibles de ser amics nostres. Vaja, que a Manuel Marchena no li cal presentar-se a unes eleccions, ja mana també allà. I és que en ple segle XXI i dins de la Unió Europea, l’Estat espanyol ja no pot defensar la unitat d’Espanya fent crida a les files militars, com va fer en la mal anomenada Transició de 1978, ara ha triat el poder judicial com a garant de la pàtria.
Ens equivoquem si ens alegrem d’aquesta flagrant vulneració dels drets dels electors canaris que el van triar com a diputat. És un error recordar als de Podem que estàveu avisats, que calia posar les pròpies barbes a remullar quan vau veure què feien els jutges amb els catalans i els seus anhels d’autodeterminació. Davant de l’enèsima intromissió del poder judicial en el poder legislatiu, els catalans hem de ser exemplars i mostrar la nostra unilateral, desinteressada i contundent solidaritat amb el diputat de Podem. Que ells no hi fossin quan el President Quim Torra va perdre la seva acta de diputat, no vol dir que ens convertim ara en alguna cosa que ni som ni hauríem de ser mai: insolidaris.
Alberto Rodríguez ha estat inhabilitat per intentar aturar un desnonament, acusat d’agredir un agent de policia. Malauradament vivim en un país on la càrrega de la prova va sempre del costat de les forces d’ordre, mai del legítim dret a la protesta. La impunitat dels uniformats contra el carrer mobilitzat no és cosa només d’aquí, és arreu. Els muntatges policials demostrats amb imatges gràfiques es compten a desenes, en tota mena de moviments socials, no només l’independentista. Bé faríem doncs de mirar més enllà del nostre melic i entendre que el dret a l’habitatge, i qui el defensa posant el seu cos per aturar un desnonament, fa trontollar el sistema i, per tant, aquests activistes també són del nostre equip. Lluites compartides de l’escola filosòfica i pràctica del cuixartisme.
Que l’Estat és irreformable, ho sabem. Que això de tombar el Règim va de drets, també. És el poder en totes les seves cares aquell que va contra la gent, per perpetuar-se, per oprimir-nos d’una i mil maneres. No es tracta només dels malvats independentistes, sinó més aviat d’anar contra tot aquell que qüestioni els privilegis del sistema que tenen muntat i ens imposen a la majoria. Els de les togues, els de l’IBEX-35 i els de les clavegueres. El tuf a naftalina de la grande, única y para unos pocos.
Significatiu és també que l’Alberto Rodríguez hagi triat en Gonzalo Boye i la Isabel Elbal com a advocats. El seu despatx s’està especialitzant en la defensa dels drets de diputats legítimament escollits que perden els seus drets, o la seva immunitat, degut a les sentències d’aquesta judicatura cancellera de la unitat d’Espanya. Trist és però, que allò polític esdevingui sempre una qüestió judicial. Símptoma i malaltia crònica d’un Estat infectat pel virus de la vulneració, a tot preu, dels drets i llibertats dels seus ciutadans i dels polítics que s’atreveixen a defensar-les.
Des de l’internacionalisme envers tots els pobles oprimits, des de la lluita antifeixista i pels drets LGTBIQ+, contra el patriarcat i al costat de les classes populars, la nostra lluita independentista no pot ser només un canvi de bandera. Ha de ser per un país nou on un desnonament més sigui impensable, com impensable és el càstig de la presó i l’exili per organitzar un referèndum. Des d’aquí, company Alberto, tota la nostra solidaritat. Que mai més el vot dels ciutadans el robin i l’invalidin els jutges. No ens equivoquem més d’enemic. Fem equip i siguem trinxera, perquè, un dia, esperem no gaire llunyà, el seu Règim de poderosos, caurà.
