L’any 1982, quan un servidor de vostès feia primer de carrera, vivia en un pis d’estudiants prop del Turó Park. Llavors aquella zona de Sant Gervasi estava plena de guixades on hi posava “Zona Nacional”. Al Bar Tejada, que encara existeix, s’hi reunien uns noiets enclenxinats i vagament marcials, amb jerseis Fred Perry de color groc o rosat, que parlaven un castellà nasal, apagat i teatral -un dialecte propi, específic d’aquell barri, irrepetible-. El primer cop que vaig veure l’Albert Rivera vaig pensar en els clients habituals del Tejada de començaments dels vuitanta, quan jo tenia 18 anys. Era un d’ells? Impossible!. L’any 82 l’Albert Rivera tenia tres anys i, per precoç que fos aquell nen, no me l’imagino demanant unes croquetes i una cervesa al Tejada: ni tan sols arribaria al taulell. En tot cas, semblava sorgir directament d’aquell ambient. Potser l’havien descongelat, com passa a la pel.lícula Austin Powers.
Últimament a l’Albert Rivera el veig a tot arreu. Diumenge passat, per exemple, em sembla que feia de torero a la Monumental, acompanyat de la “banderillera” Alícia Sánchez Camachom i un grup extraordinàriament pintoresc de personatges que cridaven “llibertat”. L’omnipresència mediàtica d’un partit com C’s, que amb els seus 90.000 vots està al Parlament per pura casualitat, ens retorna a la nostra realitat: el senyor Rivera, certament, només té el suport d’un percentatge insignificant de l’electorat, i té representació parlamentària a causa de l’alta abstenció; però l’amor que li tenen els mitjans espanyols més recalcitrants és tan gran que sembla un veritable líder de masses. Segur que si avui dimecres diu alguna cosa sobre la vaga general -o sobre l’exportació de la remolatxa, tant hi fa- les teles i les ràdios del ram encetaran el noticiari amb les seves paraules. És Matrix: un món inventat però satisfactori i, sobretot, autoindulgent. Majories reals? Bah, això només és la realitat. Prengui’s la píndola bona, i gaudeixi del viatge. Al Màtrix de C’s tot és inventat, però s’hi està tan bé!. Et pots embolicar amb vuit o deu banderes espanyoles, et pots cobrir amb samarretes de la roja fins que ja no te’n càpiga cap més, pots anar als toros a defensar la tradició “cañí”…. i, alhora, jurar i perjurar que tu no ets nacionalista! Els altres sí que en són, de nacionalistes. Tu no: ni parlar-ne. Ah, i pots fer una defensa aferrissada del “bilingüisme” sense saber un bri de català! Quina delícia, Màtrix…
Algunes enquestes auguren que el senyor Rivera es quedarà al Parlament, i que el seu grup pot guanyar un altre diputat i tot. Ara: crec que les ha fet la mateixa empresa que l’any 2006 va dir que C’s no treuria cap diputat. Tant si passa com una altra, al senyor Rivera li dedicarem un disc de la primera etapa de Gabinete Caligari, quan aquests músics feien cançons pensant en el torero Juan Belmonte, el Pasmo de Triana, i es reinventaven el gènere del pasodoble. La cançó que li van dedicar al torero suicida (Belmonte es va rebentar el cap amb una Luger quan va fer 70 anys) es deia Sangre española. Em sembla que els Gabinete Caligari també eren “no nacionalistes”, com l’Albert Rivera i els seus simpatitzants. Oh, sí.
