En l’era de la immediatesa digital i la cultura de l’espectacle, qualsevol gest d’una icona de masses es converteix, immediatament, en un esdeveniment d’abast nacional. L’últim episodi d’aquesta dinàmica l’ha protagonitzat la cantant Aitana Ocaña, qui durant el darrer concert al Palau Sant Jordi va decidir adreçar-se al públic en català, reivindicant la llengua i reconeixent la necessitat de “posar-se les piles” per parlar-la més sovint. La reacció no s’ha fet esperar: aplaudiments de diversos dirigents polítics i una eufòria mediàtica que celebra el gest com una victòria cultural de primer ordre.
Cal reconèixer el valor pragmàtic d’aquesta escena. Que una artista d’abast internacional decideixi fer aquest pas té un mèrit innegable. Més tenint en compte que ella està immersa en un mercat castellanoparlant, on reivindicar el el català li pot anar més a la contra que a favor, sobretot per aquells que la consideren una superestrella. En un moment d’emergència lingüística entre el jovent, veure una figura d’aquesta magnitud expressar-se en català pot ser un referent per les generacions més joves. Si un referent així aconsegueix que parlar català torni a percebre’s com una cosa atractiva o “de moda”, el benefici sociocultural és indiscutible. Les paraules d’Aitana prendrien una altra dimenssió si s’atrevís a cantar en català sense complexos i sense por al què diran. Amb un gest així, el cercle seria impecable.
Ara bé, aquesta és la lectura de l’aplaudiment fàcil, però hi ha alguns matisos sobre aquest gest de l’artista que mereixen ser analitzats. D’entrada, el context temporal no és accessori: relegar l’ús del català al darrer dels cuatre concerts a Barcelona manté la llengua en una mena de parèntesi afectiu, una concessió a casa en comptes d’una aposta transversal. Però el veritable nòdul de la qüestió rau en el marc conceptual que s’amaga darrere de les seves paraules: el discurs de la subordinació lingüística. De fet, ella mateixa admet que no fa servir el català per a res malgrat haver-lo aprés a l’escola. “He crescut aquí, a Barcelona, però sempre he estat castellanoparlant amb la família i gràcies a l’escola, gràcies a estar al col·legi, he pogut aprendre perfectament el català“, i més endavant va admetre: “no acostumo a parlar-lo”. “M’agradaria tornar a fer classes en català i mantenir la llengua perquè és el més important que tenim aquí a Catalunya. Som bilingües i tenim el castellà, però parlem català i m’agradaria intentar parlar català aquesta nit encara que no sigui tota l’estona”, va afegir.
Aitana va articular, segurament de manera involuntària, un discurs que és exactament la línia tradicional del PSC, un bilingüisme d’aparador que celebra la llengua pròpia com un ornament afectiu mentre reserva l’hegemonia econòmica, pública i internacional de manera exclusiva per al castellà. Si ho fa el president de la Generalitat per què no ho pot fer Aitana, no? Aquesta pau lingüística fictícia s’alimenta de la fal·làcia que Catalunya és un país bilingüe simètric. En realitat, la pràctica totalitat de la població parla i entén el castellà; un sector considerable funciona a la pràctica com a castellanoparlant monolingüe sense necessitat de parlar mai el català; només un percentatge és efectivament bilingüe, i cal sumar-hi el multilingüisme de l’arribada de noves poblacions. Presentar el mapa com una bassa d’oli on dues llengües conviuen en igualtat de condicions és ignorar la mateixa realitat: la substitució lingüística.
Anem amb compte amb les engrunes. Celebrar concessions residuals amb l’entusiasme de qui rep un regal inesperat és un mal símptoma. Les engrunes no faran que el català sigui un idioma complet, de poder, de ciència, de cultura de masses i de projecció internacional. I menys quan el Govern de Salvador Illa dona directrius per fer bilingües els informes clínics o els carnets al carnet digitals dels docents. Ens està quedant un Pacte Nacional per la Llengua de pa sucat amb oli –ho admet Plataforma per la Llengua, signant dels pactes– i enmig de tot això apareix el gest simpàtic d’Aitana, però el català no se salvarà mentre acceptem que el seu sostre de vidre sigui les quatre parets de casa o el cercle d’amics, mentre el món exterior se’ns continua explicant en una altra llengua.
