El dissabte 25 de gener passat, un grup de membres d’Arran i de la CUP, liderat per Adriana Llena, exportaveu d’Arran i número 3 per Barcelona a les passades eleccions municipals, va assaltar una parada d’Aliança Catalana a la plaça de Comas, al barri barceloní de les Corts. Era una parada com les que posen habitualment al carrer tots els partits polítics per captar vots entre les persones que s’hi acosten. Són parades que tots hem vist i que de vegades, segons les sigles, mirem amb simpatia, amb indiferència o amb rebuig, però sense qüestionar mai, en cap cas, el seu dret a ser-hi. Fins a la seva desaparició, Ciudadanos muntava de tant en tant una parada a prop de casa meva, i jo, en passar-hi pel davant, sentia sempre una aversió i un fàstic profunds, però mai no se’m va acudir qüestionar la seva llibertat d’expressió i encara menys destrossar-los la parada, robar-ne el material i agredir els seus membres. Ni tan sols sota l’argument que Ciudadanos, totalitaris fins al moll de l’os, destrossaven els llaços grocs i les estelades de tota mena d’edificis en l’etapa del Procés. Aquest argument, a més, no m’hauria servit de res en cap judici. Ells feien allò perquè eren feixistes, però jo soc radicalment demòcrata i no podia fer el mateix.
Per sort, en ser una acció feta a ple dia i en un lloc concorregut, són moltes les filmacions que existeixen dels fets de l’esmentat dia 25, i en totes es veu clarament com, de cop i volta, arriba una colla de gent organitzada cridant una consigna. Fins aquí, no hi ha res a dir. Tothom té dret a cridar el que vulgui. Però de seguida es va veure que l’objectiu no era només aquest, sinó agredir, robar –fins i tot objectes personals com ulleres–, i destrossar la parada. Com faria tothom, els membres de la parada intentaven impedir la destrossa i el robatori de les seves pertinences, però els assaltants, molt més nombrosos, ho feien impossible atacant-los per davant i per darrere. Val a dir que, fins aquell moment, més enllà del forcejament, no havia passat res realment gros. Els assaltants se sabien superiors i s’apoderaven de tot mentre els assaltats es limitaven a defensar-se. Però quan un dels membres de la parada va voler apartar la gent que estirava una de les potes metàl·liques que sostenien la parada, uns individus el van agafar violentament pel coll des del darrere aplicant-li la tècnica de robatori coneguda com a “matalleó”, que consisteix precisament a atacar la víctima per l’esquena i pressionar-li el coll fins que perd el coneixement. Però no van reeixir i, davant d’això, mentre l’empenyien per davant, un assaltant l’agafava pel costat posant el peu en forma de traveta per tal de fer-lo caure. I, és clar, l’home, d’uns seixanta anys, va caure topant amb el cap a terra. Les imatges mostren que el cop va ser esfereïdor i que les conseqüències podien ser-ho encara més, ja que l’home va restar inconscient i podia entrar en coma o acabar morint, cosa que hagués estat un homicidi.
El més repugnant del cas és que els agressors, en comptes de socórrer la víctima, estaven encantats de la seva gesta i se la miraven burletes sense deixar d’aplaudir i de cantar. Arribats aquí, deixo al lector la consideració moral que li mereix aquest comportament. Però és que el covard comportament posterior va ser del mateix nivell, ja que en comptes d’afrontar les conseqüències del que havien fet, es van desentendre de tot, parada inclosa, i van girar cua sense deixar de cantar defugint les seves responsabilitats humanitàries.
Un altre capítol és el tractament que els grans mitjans de comunicació, especialment TV3, han donat a aquests fets. Amb relació a TV3, el TN-Migdia no en va dir absolutament res. Només el TN-Vespre ho va fer, però ventilant-ho en 43 segons i banalitzant els fets tot dient que una persona “ha rebut empentes, ha caigut a terra i ha rebut un cop al cap”. És periodísticament vergonyosa, aquesta manipulació informativa, perquè les imatges parlen per si mateixes, tant amb relació al matalleó com a la traveta. Es notava, a més, que la notícia es donava a contracor forçada només per les queixes davant el silenci informatiu. Aquest detall no és banal, ja que els Telenotícies de TV3, en el marc de la seva praxi hispanocèntrica i espanyolitzadora, donen molt més relleu a “un accident de trànsit a Madrid” (1/9/2024), “Crim masclista al País Basc” (12/9/2024), “Un home mata la seva parella a Estepa, Sevilla” (24/11/2024) o “Crim masclista a Oviedo” (1/2/2025).
No cal ser cap llumenera, d’altra banda, per endevinar la dimensió espectacular que s’hauria donat a la notícia si els fets de les Corts s’haguessin produït a la inversa; és a dir, que haguessin estat membres d’Aliança Catalana els assaltants d’una parada de la CUP (o d’un altre partit). Ara mateix s’estaria parlant de terrorisme i d’il·legalització. És una praxi, aquesta, que vulnera l’article 12 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que exigeix l’obligació de no “suscitar discriminacions”. Això, però, no exclou que a Arran/CUP els convindria fer una bona garbellada entre els seus militants i simpatitzants. El dia que la facin de debò trobaran infiltrats precisament entre els més abrandats “antifeixistes”.
Diu Salvador Illa que la diferència entre el seu partit i l’extrema dreta és que ells condemnen la violència, vingui d’on vingui. Renoi! Doncs menteix sense escrúpols, i no només perquè no ha obert la boca per condemnar els fets del 25 de gener, sinó perquè encara és l’hora que condemni la violència de l’Estat contra el poble català l’1 d’octubre de 2017. Si la complicitat amb la violència també és violència, com és que Arran/CUP no assalten igualment les parades del PSOE? On és la coherència? Només Jordi Turull i Laura Borràs van condemnar l’acte vandàlic de les Corts. Turull: “Res no justifica la violència per abismal que sigui la distància ideològica”; Borràs: “Condemno enèrgicament els fets d’avui, que no tenen cabuda en una societat democràtica i desitjo la ràpida recuperació de la persona ferida”.
Arran, en canvi, en un comunicat buit de tota humanitat, feia una proclama ultra i reafirmava la seva violència dient això: “Hem demostrat un cop més que quan ens organitzem som imparables”. Si són imparables, per què van fugir? Si són imparables, per què no van romandre al lloc dels fets, en comptes d’amagar-se? Si són imparables, per què no es van autoacusar de la seva temptativa d’homicidi? Si són imparables, per què es van fer escàpols covardament sense ni tan sols esperar l’ambulància? Si són imparables en la defensa dels drets humans, per què no van socórrer la víctima? Quin article de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que hom té dret a agredir tothom que no pensi com ell? Només els feixistes, de dretes o d’esquerres, branden aquest article inexistent.
Si aquests són els “valors” de la CUP –que es va expressar ben orgullosa dels fets de les Corts–, què hi fa, aleshores, al Parlament de Catalunya, compartint el grup mixt amb Aliança Catalana? On és la coherència del seu comunicat? O no hi havien pensat, en aquest petit detall que els desmunta el discurs de dalt a baix? Fruit d’aquesta manca de reflexió sorgeix el missatge que Arran/Cup emet sense adonar-se’n, que és que qualsevol col·lectiu que discrepi de les seves idees té el mateix dret i carta blanca que ells a assaltar-los les parades, a robar-los les pertinences i a agredir-los fins a provocar-los lesions cerebrals. Déu n’hi do!
La manca d’arguments per refutar els drets humans porta molts individus a fer ús del suat recurs d’acusar els qui denuncien les seves barbaritats de pertànyer a les files dels agredits, és a dir, de ser-ne un més. És el mateix recurs que fa servir el jugador del Real Madrid, Vinicius, titllant de “racistes” tots els qui blasmen la baixesa de les seves accions al terreny de joc, indignes d’un futbolista, sigui negre, blanc, groc o vermell. Jo no pertanyo a Aliança Catalana, com tampoc no hi pertanyen el munt de persones que han condemnat els fets del dia 25 de gener, i hauria escrit aquest mateix text si les sigles dels agressors i dels agredits haguessin estat unes altres. Tota idea, sigui feta en nom de Déu, de la unitat d’Espanya, de la llibertat, de la democràcia o de l’antifeixisme, deixa de ser legítima a partir del moment que s’expressa per mitjà de la violència. De la mateixa manera que no es pot defensar la democràcia amb mitjans antidemocràtics, tampoc no es poden defensar els drets humans amb mitjans antihumanitaris.
