El poder de convocar unes eleccions anticipades, encara que siguin regionals i no arribin ni tan sols a ser autonòmiques, amaga un altre poder: el de fer que tothom corri la cursa que més li convé a qui les convoca. És una maniobra política força barroera, per asfíxia política o maniobra partidista, per agafar tothom amb els pixats al ventre i marcar el terreny de joc.
No sempre surt bé, com estem veient aquestes setmanes. No tothom té la màgia i la punyeteria de Pedro Sánchez, que va fer una jugada magistral l’estiu de l’any passat. Els aprenents, a vegades, no passen d’aprenents, per molt que aparentin una solidesa que no tenen.
Aragonès ha deixat Salvador Illa en fora de joc, més que no pas sembla, amb molta maquinària, ben musculada, però poc projecte i un lideratge molt gris i obedient a Madrid. Ha provocat que els d’Alhora i els d’Orriols hagin d’improvisar a correcuita candidatures immadures. Ha deixat els de Comuns-Sumar a les portes de la irrellevància, mentre la CUP continua el seu viatge cap a ves a saber on. Fins aquí, la jugada és bona.
Pel que fa a la ultradreta espanyolista, les eleccions regionals són un tret al peu català: encaixades entre les basques i les europees, amb un Sánchez en hores baixes, el 12-M és un regal que aprofitaran a fons per cohesionar-se, enfortir-se i enverinar encara més la batalla a mort en contra els Països Catalans. Desastrós.
I si es tractava d’agafar Carles Puigdemont amb el pas canviat, a les portes de les europees, el fracàs estratègic ha estat espectacular: si fa les coses bé, si sap reconnectar amb els decebuts i emprenyats i aconsegueix desmarcar-se intel·ligentment dels talibanismes partidistes, que ja ho anirem veient, té molts números per a una victòria clara i per a la revenja, per passar comptes.
Convocar eleccions anticipades, com és evident, pot causar terratrèmols imprevistos: el tret pot sortir per la culata. Perquè hi ha un poder que no sempre està a l’abast de qui fa ja jugada de pòquer inicial: definir la gran pregunta, no sempre explícita ni clara, que plantegen unes eleccions.
De què van, doncs, les eleccions del 12-M, que d’aquí a un mes ens forçaran més o menys a situar-nos i definir-nos, o a quedar-nos a casa, que també pot ser una manera de definir-se en negatiu, però amb una certa capacitat de trencar esquemes, vicis i inèrcies.
De tot menys de governar Catalunya.
Tots sabem que Catalunya no es pot governar des de Catalunya: està teledirigida des de Madrid. La Generalitat fa anys que és en plena agonia i el Parlament continua atrapat entre el bloqueig judicial, la por a la repressió i un joc de minories estèrils que no porta enlloc, i molt menys a cap mena de govern efectiu, sinó a més bloqueig i més passivitat.
En aquests anys ens hem anat quedant sense Govern i sense Parlament. Tenim dues grans closques buides, avariades, inutilitzades i sotmeses.
I això ho sap tothom, agradi més o menys reconèixer-ho.
Tècnicament, les eleccions són regionals. Ja no ens podem enganyar més pensant que les catalanes són diferents, que juguen a primera divisió. Aquesta fantasia es va acabar fa anys: el poder és a Madrid i punt. Pots sotmetre’t o revoltar-te, però negar-ho és fer el ridícul.
Aquí tenim una de les grans veritats de fons del 12M. Una podria ser la gestió del mentrestant, amb dues variants: mentrestant ens rendim o mentrestant tornem a revoltar-nos… Una segona podria ser la definitiva assumpció de l’agonia de la Generalitat i del Parlament, de la buidor del govern delegat, tutelat i amenaçat, un govern per a coses petitones i inofensives, que no qüestionin el gran poder.
I una tercera seria com podem sortir del trist forat on hem caigut i on no podem fer cap altra cosa que romandre a la defensiva, continuar barallant-nos entre nosaltres fins que l’esgotament ens faci acotar el cap i resignar-nos a la derrota i la ruïna de tot un país i no només dels indepes.
Aquesta és la pista per a la pregunta de fons, la que podria decidir algunes coses, més enllà del show electoral i del concurs de titulars cridaners i propostes pirotècniques. Com anem més enllà de l’agonia de la Generalitat regional i del Parlament en fallida i aviat en liquidació. És a dir, això va de passar a l’ofensiva, del domini de la pilota i de la capacitat de fer gols, però també de construir una altra cosa, que vagi més enllà de la depressió i dels partidismes cada vegada més petits.
