Segons ha fet públic, recentment, l’exministre de Defensa Federico Trillo, en el moment més crític de la crisi de Laila/Perejil, el juliol de 2002, els Estats Units van fer arribar a Madrid una oferta de mediació que implicava cedir al Marroc aquell illot més uns quants territoris, com les illes Al-Jaafarya/Chafarinas i el penyal de Haŷar Badis/Vélez de la Gomera. En aquell moment, Aznar i el seu govern van decidir tirar pel dret i actuar militarment contra una esquifida guarnició de sis gendarmes marroquins. L’incident no va importar gaire a ningú, més enllà de l’estranyesa general per aquella inflamació nacionalista espanyola.
Però el fet és que han passat dues dècades llargues i el món ja no és el mateix. El Marroc és l’únic aliat fiable dels Estats Units a l’Àfrica i Europa -i França menys encara- no tindria cap incentiu real per defensar les possessions africanes de l’Estat espanyol. Així que el nou ordre trumpista ha deixat a la intempèrie les restes de l’antic protectorat espanyol al Magrib, que pengen d’un fil que la monarquia marroquina -especialment corrupta i desvergonyida- pot tallar en qualsevol moment que els interessi apaivagar les protestes socials amb una aventura anticolonial. Una escalada d’aquest tipus semblava impossible, però ja no ho és. I la cobertura de l’OTAN no està garantida en cas dels enclavaments espanyols a l’Àfrica. De fet, l’última enquesta del CIS detecta que un 42,2% dels espanyols consideren el Marroc com l’adversari potencial d’un possible conflicte armat en el futur.
Així les coses, l’escenari geopolític és més incert que mai. I aquí és on s’haurà de situar l’independentisme català, si és que vol existir políticament. L’alternativa és dissoldre’s, a poc a poc, dins del PSOE.
