Fa ja quaranta anys que assistia a les classes de Joan B. Culla d’Història d’Espanya Contemporània a la Facultat de Ciències de la Informació a la UAB. Aleshores arribar a Bellaterra era com travessar el Far West en un cavall de ferro. Em va fascinar el seu mètode pedagògic amb què descrivia els fets i les seves implicacions, defugint de la memorística de dates i noms, contextualitzant-ho tot plegat per fer-lo més entenedor. Li agradava farcir el seu relat amb divertides anècdotes que ajudaven a la comprensió. Vaig gaudir tant que el curs següent vaig triar la seva assignatura d’Història de Catalunya Contemporània. Preparar els seus exàmens era per a mi un plaer, gràcies a la seva motivació, llegint llibres de la bibliografia recomanada. Això va pels imbècils ignorants que pensen que la IA és la millor manera d’aprovar, això sí sense aprendre un nap.
Més enllà de la seva meravellosa i inimitable tasca educativa, Joan B. Culla va ser un investigador de primera amb un impressionant arxiu documental de propaganda electoral des de la Transició. Va ser autor d’una vintena de llibres, on el seu rigor es complementava amb una redacció àgil. Si la història ens explica el passat per entendre el present i, potser, entreveure el futur, jo destacaria dins de la seva bibliografia, donada la conjuntura actual, les obres La dreta espanyola a Catalunya (1975-2008) i Esquerra Republicana de Catalunya (1931-2012) o El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000). A més ha estat un prolífic articulista en diversos diaris i revistes, tertulià i presentador de programes televisius de divulgació històrica. I dins del catalanisme també ha estat una figura preeminent i influent, gens aliè a les tempestes polítiques fruit del Procés. D’altra banda, ha estat criticat per la seva simpatia envers Israel, anatema per a la progressia curta de gambals.
Més enllà de la meva relació com a alumne, al llarg dels anys hi vaig mantenir el contacte donada l’empatia mútua. Recordo que quan era director del Saló Internacional del Còmic de Barcelona li vaig proposar de participar en xerrades amb motiu d’alguna exposició de còmics relacionada amb la història, que amablement va declinar. Quan es va publicar l’edició integral de l’adaptació al còmic de Victus, amb guió meu, li vaig fer arribar un exemplar que va lloar en un Whatsapp. Fa uns mesos vaig enviar-li un article meu publicat per la revista El Món d’Ahir sobre el meu viatge a l’URSS l’estiu del 1988 quan era una mena de Tintin bolxevic. “Té molta gràcia i és molt interessant”, em va escriure en un missatge. La darrera vegada que ens vam comunicar va ser el passat 24 de juny per felicitar-lo pel seu sant. I, com sempre, em va contestar amb la seva habitual amabilitat. La seva empremta va més enllà dels seus llibres. Sempre el recordaré a les aules de Bellatera, quan el campus era encara una festa dialèctica, i anar a classe era una veritable experiència. Sempre al meu record, enyorat professor.
_______________________
Carles Santamaria és periodista, guionista, gestor cultural i jubilat. Premi Nacional de Cultura 2017
