La millor manera d’evitar que les màfies i els immigrants desesperats intentin entrar a Espanya i la Unió Europea a través de Ceuta i Melilla és convertir el mar en una barrera i no fer més barbaritats. És a dir, portar la frontera espanyola a la costa nord de la Mediterrània i retornar la frontera sud al país a la qual pertany: el Marroc.
Espanya intentarà aquesta setmana que l’OTAN, aprofitant l’estratosfèrica reunió a Madrid, posi aquestes dues colònies espanyoles sota el seu paraigua militar i nuclear, ja que tothom sap que l’exèrcit espanyol és incapaç de defensar-les. Poden construir un mur brutal o dissimular davant unes quantes massacres, però no poden garantir el domini espanyol si el Marroc decideix tirar pel dret algun dia.
Menys encara si resulta que el Marroc és l’aliat clau de l’OTAN al nord d’Àfrica i la seva gran base. No calen per a res dues petites i inviables ciutats que són vestigis colonials i que només serveixen per fer emprenyar el Marroc, excitar l’imperialisme nostàlgic espanyol i enfortir l’ADN del militarisme africanista i franquista. El Marroc no és l’enemic de l’OTAN, però sí pot ser-ne d’Espanya, cosa que a Sánchez algú li ha deixat claríssim. D’aquí la fabulosa abaixada de pantalons al Sàhara, que pot tenir ara una petita compensació, com una mena d’assegurança “a tercers” amb una certa cobertura de riscos que no s’aguanta per enlloc.
El dia que Ceuta i Melilla siguin marroquines, que és el que són, de la mateixa manera que Algèria no era francesa, les onades migratòries es podran aturar amb més facilitat i sense necessitat de matances: Europa estarà claríssimament a l’altra banda del mar.
En un país com Espanya, que va perdre el seu imperi global i va conservar alguns territoris africans i europeus, com aquestes dues ciutats, les Canàries o Catalunya, hi ha coses impensables, com per exemple renunciar a les darreres colònies africanes o peninsulars. Espanya necessita justificar-se a ella mateixa com a imperi, peti qui peti. Conscient de no tenir la capacitat militar necessària per derrotar un enemic potent (tot i que sí per atonyinar catalans sediciosos o subcontractar barbaritats com la de Melilla), necessita sí o sí el suport de l’OTAN.
Espanya seria l’Ucraïna del futur, si les coses es compliquen i arriben a extrems ara mateix impensables. És clarament un soci que aporta poc militarment i demana molt, tot i que té una certa capacitat per situar uns quants tancs i avions a la frontera bàltica (enviats pel ministre Margallo fa uns anys, quan calia fer el que calgués per aturar els catalans) però poca cosa més.
Des de Madrid es veu l’OTAN com el salvavides de les restes del naufragi de l’imperi espanyol, de la mateixa manera que la Unió Europea és el salvavides econòmic. Per això sempre li diuen el que ha de fer, cosa que els sulfura d’allò més.
Tard o d’hora, amb gran dolor i tot el que es vulgui, amb depressions com la del 1898, Espanya s’haurà d’aclarir i anirà descobrint què és realment en ple segle XXI, una època històrica que no té res a veure amb el segle XV o XVI on alguns encara viuen malaltissament ancorats.
El segle XXI es va aclarint i enfosquint alhora. Ara mateix assistim al xoc definitiu de les superpotències EUA i Rússia, que necessita una barbacoa de carn humana com pot ser Ucraïna. Tenim una probabilitat altíssima de veure atacs nuclears i la decadència de Rússia i Europa. I ben aviat, l’escenari del torcebraç pel poder mundial es desplaçarà al Pacífic, amb Taiwan com a eix central.
L’imperi americà ha triat el Marroc (aliat d’Israel, detall no menor, que el Microparlament català no ha entès) com a gendarme del nord d’Àfrica. Ceuta i Melilla acabaran fent molta, molta nosa per a l’estratègia americana, que no voldrà tenir un front europeu i un front africà mentre es baralla amb la Xina. La mateixa nosa que feia el Sàhara: si algú necessita que li expliquin el perquè del gir de Sánchez, i de tot l’Estat espanyol, és que no sap o no vol llegir els mapes estratègics del segle XXI.
El drama de Ceuta i Melilla no tindrà res a veure amb la fantasmada de Perejil, sinó amb una duríssima lliçó de realisme que acabarà posant Espanya al seu lloc. Si hi afegim la crisi econòmica i la incapacitat espanyola (i catalana) de canviar de model productiu i d’entendre el món que està venint, tenim al davant uns anys que com a mínim seran mogudets… A més de generar oportunitats interessants per a petits països intel·ligents. Si són prou intel·ligents, hàbils i valents, clar, cosa que ara mateix és molt, molt dubtosa…
10
2
