Em sembla formidable el treball d’investigació que han dut a terme els periodistes Albert llimós i Núria Juanico i Llumà en el cas dels abusos de poder i d’assetjament sexual produïts a l’Institut del Teatre en el decurs dels darrers trenta anys. Potser algú pensi, induït per la velocitat de la lectura, que aquest treball es fa en poca estona. Ni molt menys! Pel cap baix, hi deu haver un o dos anys de feina al darrere. Pensem que més enllà dels noms dels testimonis que hi apareixen, han calgut centenars d’entrevistes per poder confegir un text periodístic ben fonamentat i amb declaracions formals de les persones directament afectades. Fer parlar la gent per temes promocionals és molt fàcil, però capbussar-se en afers com aquest sempre és delicat, espinós o, en el millor dels casos, força incòmode. Per això el treball té tant de mèrit, perquè és un periodisme que es fa amb més voluntat que diners. Els temps en què un periodista es podia consagrar a un tema en exclusiva i seguir-lo fins al fons ja són història. Ara tenim desfici per la immediatesa i per les menges precuinades, i tota investigació que demani lentitud i dedicació es fa costeruda i feixuga.
Una de les coses que pot cridar l’atenció del treball en qüestió és que aquests abusos i assetjaments s’hagin repetit curs rere curs des de fa trenta anys sense que mai no s’interposés cap denúncia formal a la direcció de l’Institut, sobretot tenint en compte que els abusadors eren sempre els mateixos i la seva praxi era vox populi. Aquest silenci, però, té una explicació: la por. La por a patir represàlies, la por a malbaratar els estudis, la por a quedar-se sense futur. És una por ben humana, aquesta. Especialment quan ets molt jove i la teva personalitat encara no s’ha dotat dels recursos cognitius que et donaran els anys. L’assetjador sí que en té, d’experiència, la posa en pràctica dia rere dia amb totes les víctimes propiciatòries i, com que li funciona, perquè el seu estatus l’afavoreix, se’n serveix tan bon punt albira una peça que li fa patxoca. Com més tendra, millor. No parlo, evidentment, dels matrimonis o parelles formals que puguin sorgir fruit d’un sentiment mutu.
En el cas dels professors acusats, el fet de saber-se impunes actuava com a factor determinant en el seu comportament, especialment en un d’ells, que hi afegia petulància, cinisme, desvergonyiment i manca de respecte pels alumnes, en particular, i per les classes i la professió teatral, en general. Ja sé que un individu que considera que les actrius són bestiar, és a dir, carn fresca presta per a la queixalada del mascle, és algú que respon als dictats del seu penis. El penis li relleva les funcions del cervell i es llança damunt l’Anna C., l’Agnès L., la Thais B., la Carla B., la Blanca G., la Marina P., la Juliana A., la Bàrbara N., etc., perquè estan boníssimes i són allà no pas per aprendre interpretació, sinó per ser dutes al jaç. De fet, no són dones, no són noies, són forats, només forats, i ell, que es fa dir director, però que en realitat té vocació de paleta, frisa per omplir aquests forats. Això sí, per impressionar la presa, la convida a sopar en un restaurant car i si després aquesta se li esmuny ell s’emprenya i clama: “Aquestes actrius, que els pagues el sopar i no te les pots follar!”
La direcció de l’Institut, finalment, ha dimitit, però s’ho hauria pogut estalviar si, sabent com sabia tothom el capteniment de certs personatges, hagués pres mesures per acabar amb els abusos. No s’hi val a dir que no hi havia cap denúncia que permetés activar-ne el protocol. És prou sabut que els tutors i caps d’estudis havien rebut moltes denúncies i que eren aquests mateixos docents els qui responien: “Fa anys que passa i no s’hi pot fer res”. Quin alumne gosa anar més lluny, si el superior al qual s’adreça és el primer a banalitzar el fet denunciat? Deia la direcció: “Els treballadors tenen drets, i si no hi ha una denúncia no els pots fer fora”. La pregunta és: quina denúncia cal, quan la direcció sap perfectament (i ho pot comprovar amb els seus propis ulls) que hi ha treballadors que no compleixen les normes de l’Institut? Si les normes de l’Institut prohibeixen fer classes a la muntanya, i hi havia un professor que les feia, per què se li permetia? Per què es permetia que algunes classes consistissin en la pràctica del coit? Per què, si està taxativament prohibit el consum d’alcohol a les classes, es permetia des de feia anys que un professor les impartís exhibint ufanós el seu got de whisky i els seus cubates dia rere dia i any rere any? No és aquest, motiu suficient d’expulsió? L’excusa de la manca de denúncies formals és inadmissible i el silenci és complicitat. Qui calla consent.
Aquesta investigació, com sabem, afecta bàsicament les relacions heterosexuals, però hi ha altres col·lectius que també deuen tenir moltes coses a dir. Em refereixo als abusos de poder i als assetjaments sexuals en les relacions home-home i dona-dona. Estaria bé que els qui els han patit també en parlessin. Deixo per a un altre article el tema dels professors i professores que han rebut insinuacions d’alumnes. N’hi ha al món del teatre i a les universitats. I és que si no tots els docents són iguals, tampoc no ho són tots els alumnes.
El moviment internacional ‘Me Too’ ha ajudat molt a fer públics els abusos que han practicat determinats individus aprofitant-se del seu estatus. El cas més sonor és el del productor nord-americà Harvey Weinstein, condemnat a vint-i-tres anys de presó, que utilitzava el poder que tenia en la indústria de Hollywood per fer passar per l’adreçador del seu penis totes les actrius que li venien de gust. Les citava al seu despatx o en cambres d’hotel amb el pretext de parlar d’un nou projecte i un cop allà les acorralava contra la paret per tenir-hi relacions sexuals. Altres vegades feia el mateix al lavabo d’un restaurant de luxe. No totes sucumbien contra la paret, però; n’hi havia que s’hi negaven i que ara han explicat la cínica reacció que ell tenia. Weinstein, en aquestes situacions, se sorprenia de la negativa. Com podia ser, essent ell qui era, tenint el poder que tenia i convidant-la a un bon sopar, que l’actriu li fes escarafalls puritans? “Normalment, totes diuen que sí, no té cap sentit que t’hi neguis?”, els deia Weinstein. “Com pot ser”, els deia també l’esmentat professor de l’Institut, “que et pagui el sopar i no et pugui follar?”
Com diu la psicòloga Alba Alfageme, “no hem de pensar que l’abusador és un malalt mental o que assetja perquè és alcohòlic”. Per descomptat que no. El perfil general d’aquest assetjador és el d’un personatge masclista i covard, molt covard. Masclista, perquè per a ell les dones no són dones, són éssers dissenyats per a gaudi del mascle; i covard, perquè només s’atreveix amb aquelles actrius o aspirants a actriu amb qui té una posició de poder i a les quals pot premiar o castigar segons com es comportin quan les posi contra la paret.
1 
66 
