Les darreres eleccions sud-africanes han suposat un punt i a part en la història del país. Durant trenta anys, des que es va consumar la transició a la democràcia multiracial, el panorama ha estat essencialment el mateix; victòria abassegadora del partit del difunt Nelson Mandela, sempre amb majories absolutes del 55% al 70%, i les engrunes repartides entre els altres partits. Però aquesta vegada, les urnes han apuntat a la possible fi del Mandelisme. El partit de l’ídol, el Congrés Nacional Africà (ANC) ha pogut tot just esgarrapar un 40% pelat, tot perdent la majoria absoluta i cedint el pas a diversos competidors. El desgast del poder, les escissions i les frustracions creixents, han provocat el pitjor daltabaix electoral de la formació, fins al punt que un resultat que a qualsevol altra banda del món seria una festa, allà ha esdevingut un fracàs sonat.
El correctiu ha obeït a diverses causes. D’entrada, trenta anys són una prova de foc per a qualsevol govern. Durant molt de temps, l’ombra de Mandela ha mitigat els cops; l’ANC era com una religió, i ell n’era el messies. Moltes persones simplement no es plantejaven el color del vot, ni valoraven les diverses opcions. Tocava votar, per tradició i per devoció, aquells que havien lluitat contra l’apartheid i havien portat els sud-africans negres a la terra promesa. Avui sembla que s’esgoten els efectes màgics de l’adorat líder; la terra promesa francament no ho sembla gaire, i els sud-africans han començat a tractar l’ANC no pas com una qüestió de fe, sinó com una de tantes màquines polítiques.
La realitat social i econòmica els últims temps ha estat negativa per a bona part de la població. Si bé no hi ha hagut cap gran esclat civil ni s’ha ensorrat el país, és evident que preocupen el flagell de l’atur, per damunt del 30%, la pobresa que afecta a prop de la meitat de la gent i la creixent disparitat entre rics i pobres. Malgrat el final oficial de la segregació racial fa més de tres dècades, les institucions internacionals consideren Sud-àfrica el país més desigual de la terra. No és casual que l’índex de delinqüència estigui entre els més alts del món. I la pobresa s’escampa, sobretot, entre l’àmplia majoria negroafricana. És obvi que l’ANC no ha portat la nació al paradís que molts somniaven. O per dir-ho encara més clar; el partit de Mandela no ha portat els seus votants a cap paradís.
Els darrers anys, a més, s’especulava com la crisi podia afectar l’ANC. Uns quants analistes coincidien que, un cop absent la figura incontestable de Mandela, el risc més important eren les escissions dins de l’organització. I així ha estat. La trencadissa l’ha protagonitzat un personatge inefable, que durant uns anys havia estat el líder de l’ANC i president de la República. Es tracta de l’incombustible Jacob Zuma, de 82 anys, expresidiari que va compartir condemna amb Mandela, un populista combatiu que ha ressorgit de les seves cendres. Zuma, aclaparat per les acusacions de frau, corrupció, violació i altres càrrecs, va ser descavalcat del poder pels seus propis companys de partit. Però l’home ha tingut el mèrit de no rendir-se mai, i a l’estil de Trump, ha comptat amb seguidors incondicionals que l’han ajudat a aguantar-ho tot.
Fa uns mesos, Zuma va crear el partit Umkhonto we Sizwe (la llança de la nació, MK per als amics), i es va presentar a les eleccions sense gaire preparació ni estructura. Ha obtingut prop d’un sorprenent 15%, que coincideix gairebé matemàticament amb el que ha perdut l’ANC de l’actual president -Cyril Ramaphosa, un empresari pragmàtic, d’orígens sindicalistes, que confiava en una gestió racional de l’economia. Zuma és d’ètnia zulu, un poble de forta identitat que sempre ha desconfiat del centralisme sud-africà, i per tant l’home ha pogut jugar aquesta carta amb energia. De fet, a la zona del KwaZulu-Natal, MK ha passat al davant de la resta de partits, i ha quedat a pocs punts de la majoria absoluta. La qüestió és important perquè ara ja són dues regions, de les nou que té el país, que s’escapen del control de l’ANC. I una tercera, la de Johannesburg i Pretòria (la més poblada i industrial), on no hi ha cap guanyador clar, i el futur dependrà d’alguna combinació de minories.
Al conjunt de Sud-àfrica, el primer partit de l’oposició continuarà sent l’Aliança Democràtica (DA), una formació liderada per liberals blancs. La DA no ha obtingut gaire més suport que en anteriors edicions, 22%, quedant a força distància de l’ANC. Per tant, ara per ara l’alternança sembla impossible, i l’actual president Ramaphosa ha deixat clar que essent el més votat, tot i la patacada, no pensa dimitir de cap de les maneres. Haurà de pactar, això sí, amb algun dels seus rivals per tal que el Parlament el reelegeixi, estrenant així una cultura de coalicions que no s’havia produït encara a l’extrem del continent africà. Serà un exercici de democràcia que, en principi, no tindria perquè perjudicar el dia a dia del gegant econòmic.
És el principi del final per als de Mandela? Podria ser, si les tendències continuen com fins ara. Dependrà de l’habilitat que tinguin els seus hereus polítics a l’hora de llegir els resultats i de rectificar una trajectòria decreixent. És important que el somni sud-africà, si bé tothom ja entén que no durà a cap jardí de l’edèn, pugui portar a una societat més pròspera i ben repartida. Se n’hauran de veure símptomes clars. I ràpid, perquè la pobresa té bones raons per ser impacient.
