Les declaracions de Villarejo, certes o no, no sorprenen ningú: a l’altra banda se’ns va declarar la guerra i arriba a ser versemblant que “se’ls anés de les mans” permetre morir alguns innocents per la Rambla. El problema de declarar una guerra al segle XXI i dins d’un estat de la UE és que necessites un pretext, i l’independentisme no en donava cap perquè fins al setembre es limitava a fer declaracions d’intencions. Però ni tan sols crear (o facilitar, o supervisar) una alarma terrorista d’alt nivell no els hauria funcionat per a intervenir a priori. Només els va funcionar (i molt bé) la repressió judicial, és a dir jutjar els actes a posteriori, perquè qualsevol intervenció anterior hauria estat un abús d’autoritat injustificable (com ho van ser, no prèvies sinó simultànies, les càrregues policials de l’1-O). Com que la justícia espanyola és l’única cosa que realment els va funcionar (és a dir, declaració de guerra a partir de l’1 d’octubre i no abans), els litigis europeus iniciats per la part independentista han estat una bona estratègia per provar de canviar les regles del joc. Enguany, pel que diuen, la solució: és a dir, un nou marc jurídic que sobrepassaria el dret espanyol. Una altra cosa és que aquesta exitosa tasca hagi vingut acompanyada d’un interminable dol polític que ens ha situat en la petitesa institucional, el caïnisme partidista, l’egolatria patològica i la pràctica irrellevància mundial. Estic, és clar, profundament decebut de l’actuació dels nostres partits polítics.
Però centrem-nos en l’altra banda: l’altra banda em deia, o més aviat “gent mediadora” em deia, que es tractava de deixar passar el temps i que no hi ha res a negociar quan has guanyat. Parlo de fonts properes al govern del PSOE, que, sentint-se tan ben defensades per la llei i els òrgans judicials i tenint captiu i desarmat l’independentisme, deien que només era qüestió de temps i d’ibuprofè que les aigües es calmessin i el suflé es desinflés. No calia, per tant, fer cap proposta de solució: girem pàgina. Aquest diagnòstic, que era vàlid l’any passat i que molts (massa) independentistes han comprat, comença a quedar obsolet. No es pot mantenir la unitat d’Espanya per la força, o no durant gaire temps, o no sense pagar un preu massa alt per a una democràcia, o no sense que ho paguin els mateixos partits independentistes. Ara em diuen que hi ha una enorme preocupació a Madrid pel previsible auge de VOX i per la configuració d’un govern explícitament fatxa que desfaci tota aquesta estratègia ibuprofènica. Això, sumat a les sentències europees previsiblement favorables a l’independentisme, pot situar Espanya (o una part d’Espanya) en necessitat d’evitar una deriva polonesa o romanesa i sobretot d’evitar “donar raons” a la causa separatista. En aquest context, un altre tipus de taula de negociació podria configurar-se: l’actual, més que una taula, són unes taules. Un cessament de les hostilitats que, massa vegades, sembla una capitulació. Tampoc no durarà gaire.
En les circumstàncies actuals, l’altra banda està confiant que la nostra degradació ens acabi desmotivant del tot i que el pas de pàgina sigui definitiu. No és impossible (el nostre nivell ha baixat prou com per no descartar-ho), però és el menys probable: l’any 2017 era discutible que Catalunya tingués prou arguments per a plantejar la independència de forma entenedora arreu del món, però és que ara ens han pegat. Ens han pegat i ens han empresonat els líders, polítics i civils. Tenim raons per pensar que han tolerat atemptats terroristes a la nostra capital (i aquí el perill físic ja no hauria estat només per als independentistes), i sens dubte han promogut informes falsos amb la seva policia contra diversa gent innocent. Tenim raons també per pensar que la sentència contra els presos polítics es demostrarà injusta i potser fins i tot prevaricadora. Per a més inri, no han mogut un dit en termes polítics i tots els catalans, pensin com pensin, continuen pagant la insuportable indiferència de l’Estat. L’última moda ha estat provar de dinamitar els nostres consensos lingüístics, amb una preocupant equidistància del PSC. No, aquí no es passa pàgina de res.
L’any 2023 ens mostrarà si hi ha alguna idea, si hi ha algú a l’altra banda: vull dir que veurem que no hi ha cap idea i que no hi ha ningú a l’altra banda. La conferència del president Aragonès haurà estat parlar (de nou) per les parets, i ja veurem qui pagarà el preu polític d’aquesta buidor tan descomunal. Però que no hi hagi ningú a l’altra banda no és necessàriament una mala notícia: per molt que de vegades sentim enveja del Quebec i d’Escòcia, el cert és que nosaltres no hem perdut mai cap referèndum. En el fons, a nosaltres l’altra banda no ens ha fallat mai.
