Sí, a França li devem un monument i no una mani. Però una part dels “nostres” polítics (que sempre van a la seva i són més amateurs d’estar per casa que estadistes consistents) ha decidit que ens hem de posar de cul a la cimera entre Espanya i França que se celebrarà la setmana vinent a Barcelona.
Una excusa fabulosa per fer una mica de soroll, muntar el numeret, sortir als diaris i a la tele (als mitjans no censurats ni controlats, és clar) i quedar la mar de bé fent veure que planten cara als poders espanyol i francès. A les armes, catalans, que ens han declarat la guerra!
Bé, no tant: sortiu al carrer i manifesteu-vos sense llençar ni un paper a terra i amb el millor dels somriures, deixeu que nosaltres ens posem al capdavant de la manifestació i ens fem la foto amb cara d’indignats i després ja tornarem al rotllo de sempre i als pactes d’amagatotis amb el PSOE i el PSC. Amb una pinça d’estendre roba al nas, sí, però pactes sense escrúpols que generen quotes de poder, parcel·les de pressupost i nòmines.
Molt em temo que no fem més el ruc perquè no és humanament possible. De la mateixa manera que gran part dels “nostres” polítics ens prenen per més rucs del que realment som: la culpa és totalment nostra, que ens deixem maltractar sense repartir unes quantes cosses i un bon grapat de mossegades.
A veure… Certament, França es manifesta cada dia amb tot el seu poder centralista i tota la seva esplendor a la Catalunya Nord, ocupada, dominada i afrancesada des de fa segles. Espanya fa més o menys el mateix, amb menys grandeur i menys visió estratègica: manifesta constantment una visió testicular de l’espanyolitat, que traduït al llenguatge normal vindria a ser que serem espanyols per pebrots, ho vulguem o no, i qui no ho vulgui que s’hi posi fulles.
Però ara de sobte descobrim que l’Estat espanyol ens tracta com una colònia, com a terra conquerida i que l’Estat francès ha anat molt més enllà i senzillament ha tingut un èxit espectacular en la “descatalunyització” de la Catalunya del nord dels Pirineus i en la “desoccitaniació” de tota Occitània en general. Oh meravella de meravelles! I de passada també descobrim que hi ha una cosa que es diu Catalunya Nord, que ens importa… exactament… gens ni mica. Zero. El mateix que València o les Balears o l’Alguer o Andorra o la Vall d’Aran occitana. Zero. Perquè no tenim cap mena de projecte cultural, econòmic o polític per compartir amb les terres germanes d’història i de llengua, més enllà de l’indigest concepte de “Països Catalans”, que no té cap mena de futur perquè ni nosaltres mateixos hem estat capaços d’entendre i actualitzar el joc confederal, d’equilibris i tensions de la nostra corona medieval comuna.
I ara, justament ara, hem de sortir a manifestar-nos contra una cimera de França i Espanya, quan no tenim cap mena d’idea sòlida sobre la Catalunya del futur? Au, vinga.
Al costat de dos grans professionals de la política com Macron i Sánchez, els nostres amateurs queden ben retratats. Ull, no aplaudeixo ni Sánchez ni Macron, l’únic que dic és que… això va de nivell, de finezza italiana i visió europea, de tenir una idea de país clara i sobretot de saber jugar bé les cartes que tens.
Manifestar-se contra la cimera és un error estratègic descomunal. Com aquestes votacions contra Israel. Com la fredor catalana amb la guerra d’Ucraïna, llevat de l’acollida de refugiats. No entenem com funciona el món, potser sí ens han colonitzat definitivament les neurones, potser sí que la nostra política és un petit cortijo de l’espanyola, lligat ben curt.
Les coses, si es volen fer intel·ligentment, s’han de fer d’una altra manera, redéu.
I s’ha de tenir en compte sempre, sempre, sempre que Europa és Europa, que funciona amb valors europeus, que quan ens convenen ens van prou bé per defensar l’exili i els represaliats, però que és una cagada com una casa muntar un sarau a Catalunya, oh bonic bressol de les llibertats d’Europa, per protestar contra una cimera europea. D’estats, sí. Emprenyadors, imperialistes, colonialistes, sí. Però europeus. Tornem-ho a dir: europeus. Exactament el que somiem ser nosaltres en el futur, un Estat català 100% europeu.
Mentre Sánchez va teixint la seva teranyina (cosa que Macron no té cap necessitat de fer) i mentre Catalunya va quedant cada vegada més embolicada en aquesta cosa enganxosa, aquí ens dediquem a muntar manis contra l’imperialisme espanyol i francès, que aprofitaran aquest error estratègic per riure una bona estona i bloquejar encara més qualsevol temptació nacionalista del gran arc mediterrani català-occità.
I, per cert, ja per acabar, França no és Espanya. Els exiliats poden moure’s per França lliurement i els gendarmes francesos van protegir l’exconsellera Clara Ponsatí (la millor de llarg de tot l’exili) quan va fer la brometa de traspassar la línia de la frontera amb Espanya. Oblidar això, oblidar que França protegeix i respecta l’exili català, encara que no li convingui, és una ofensa imperdonable. I recordem que França tampoc no ha perseguit els franco-catalans que van amagar les urnes.
A França li devem un monument, i no una mani. O és que no hem entès res?

