Fa més d’una dècada, el moviment del 15M irrompia a la societat i a la política com un terratrèmol que havia d’esquerdar les bases d’un règim del 78 sustentat per unes elits extractores i una monarquia de genètica franquista. El color lila oferia revolució, portar la indignació dels carrers a les institucions i “acabar amb la vella política”. Però tant Podemos com els Comuns a Catalunya han acabat engolits per un búnquer. La història d’Espanya ha pesat més i els partits sorgits del 15M s’han anat diluint en el joc parlamentari, atrapats en la lògica dels pactes, les quotes de poder i les dinàmiques internes que han minat la seva credibilitat.
Hi ha hagut transformacions tant a Barcelona com a l’Estat, però la màquina del poder socialista és tan potent que els ha consolidat com les crosses que ja eren ICV i IU. Això els ha arrossegat a un espai on no s’han qüestionat a fons cap dels pilars del sistema polític i econòmic heretat de la Transició. Allò que havia de ser una alternativa al règim ha acabat sent-ne un complement. No pas per falta de ganes, sinó perquè fer sortir del búnquer els partits del 78 és, ara per ara, impossible. Ho sap prou bé l’independentisme.
El cicle polític que s’obre de cara a les pròximes eleccions planteja un dilema existencial per a l’espai polític hereu del 15M: continuar sent una crossa o apostar per una refundació a l’esquerra del PSOE i del PSC. La primera opció és la més còmoda: garantir certa influència en governs progressistes i evitar la irrellevància total. Però també és la via que condemna l’espai a una lenta però segura desaparició, engolit pel relat i les polítiques del socialisme.
La segona opció és més arriscada, però potser també l’única amb potencial de revitalitzar un espai polític que avui sembla esgotat. Implica recuperar el discurs transformador, reconnectar amb els moviments socials i oferir una alternativa clara a la precarietat, la crisi climàtica i l’autoritarisme creixent. Significa, també, diferenciar-se d’un independentisme atrapat en la seva pròpia dinàmica de pactes amb el govern espanyol.
El marge hi és, perquè el desencant amb la política institucional és avui tan profund com el 2011.
