De la igualtat, aquest desideràtum artificiós, com diria el col·lega Pérez Royo, es parla sense acabar. Les persones som iguals en valor i dignitat, però gloriosament diferents en tota la resta: hi ha qui ha fet de l’esforç un segell de la seva actitud vital i altres, als que els hi costa fins i tot llevar-se del llit cada matí, hi ha gent més o menys intel·ligent, guapa o espavilada, i al menys fins ara, pertanyent a un o altre de dos sexes. Distingir en raó d’aquestes o altres característiques és comprensible, esperable, necessari: perquè hi ha sexes es fan competicions femenines i masculines; perquè hi ha graus de competència, i si tot es fa com s’ha de fer, es posen les qualificacions a l’ensenyament, s’opta a un lloc de treball o s’arriba el primer a la meta. Fins si tot veiem com la carrera de molts artistes comença en el fet de tenir bona planta, i després alguns aprofiten l’avinentesa i altres, no. En un Estat democràtic de dret es demana que la llei, a aquest respecte, no faci distincions arbitràries entre les persones (igualtat davant la llei), i que tampoc se les permetin els jutges quan l’apliquen als casos concrets (igualtat en l’aplicació de la llei). L’Estat social de dret obliga a més a desigualar per igualar en aquells col·lectius on, malgrat la igualtat formal, hi ha una històrica discriminació; aquesta última fórmula, l’anomenada igualtat material o discriminació positiva, no és tan pacífica com la resta, perquè sempre hi ha discussió sobre el grau de desigualació que s’entengui just, però en el cas que ara ens ocupa no hi té cap paper, el que ens permet estalviar-nos un debat.
Dotze són les persones que hores d’ara han demanat que se’ls concedeixi, per estricte principi d’igualtat en l’aplicació de la llei, el privilegi d’edat que està en vigor al Parlament de Catalunya des de 2008 i al que ja n’hi han tingut accés altres vint-i-un. És més que factible que a ells no els hi arribi i potser rabiaran, el que també fora comprensible. Jo era diputada aleshores, i puc assegurar que no coneixia aquesta norma que clarament atempta contra el sentit primigeni de la igualtat (tot i que el PP sense dubte ho sabia), com és que no incorpori discriminacions injustificades o desproporcionades. No hi ha cap justificació per distingir funcionaris del Parlament i la resta de funcionaris, i és clarament desproporcionat que se’ls alliberi de treballar durant cinc anys amb l’ingrés íntegre de la seva nòmina. Però tampoc sabia que el sou del President del Govern d’Espanya estigui més a prop del d’un uixer de la Cambra catalana que del seu secretari general, el que ens remet a l’autonomia econòmica del Parlament i al mal ús que ha fet d’aquesta prerrogativa. Però en fi, he conegut tantes persones que cobren sense donar un pal a l’aigua dins de l’administració pública que fora cínic ara fer massa escarafalls. També a l’empresa privada, cert, però aquesta, ni que sigui en línia de principi, no augmenta el meu esforç fiscal.
No entraré ara en un altre tema punyent, com és si existeix periodisme d’investigació al nostre país, i així evitaré la temptació de preguntar-me si la notícia surt a la llum pública perquè a algú l’interessa penjar-se una medalla i ha emprat qualsevol “gola profunda” per “saber coses”, o si ho hem sabut perquè ja no es podia aguantar més l’extensió de la notícia entre els propis eventuals beneficiaris, doncs la situació es va accelerar quan alguns funcionaris de la Sindicatura de Comptes van demanar que se’ls apliqués la mesura. En qualsevol cas, si Carmen Calvo afirmà que el diner públic no és de ningú, l’alegria amb que es disposa del que no et guanyes en aquest cas es completa amb el fet sorprenent que no hi hagi cap auditoria externa de la Cambra, el que clarament atempta contra els mutus controls entre òrgans que defineixen l’Estat de dret.
A tot això s’afegeix la desafortunada defensa del President Benach dient que el context d’aleshores era diferent. Jo hi estic d’acord, però caldria aleshores aplicar la màxima a tantes i tantes actituds que fa poques dècades semblaven “lo normal”, inclòs el tràfic d’influències que s’ha jutjat en polítics i altres personalitats públiques. Però no, això del “context” sols s’aplica a conveniència, i s’accepta quan és per als propis i no quan és per als altres. I en canvi, es critica sols quan es parla de l’anècdota i no de la categoria. Perquè, parlant d’immoralitats, el que és immoral és l’esforç fiscal i el cúmul de figures impositives que graven dos i tres cops la mateixa riquesa, amén de criminalitzar qualsevol que sigui capaç de guanyar-se bé la vida, d’estalviar o d’intentar generar llocs de treball; com també ho és endeutar per generacions el nostre país, prometre pensions que no es poden pagar o una regeneració política que sempre es posposa des de l’arribada al poder i fins a l’infinit, co li està succeint a la ministra Montero, a l’alcaldessa Colau i al projecte de Ciutadans. És immoral posar l’estat per davant de l’individu, fer creure que lo públic és sinònim de qualitat, o que un allau d’informació garanteix la transparència. És immoral aprovar lleis inintel·ligibles, obligar la ciutadania a una connexió digital a la que potser no hi tenen capacitat d’accedir, i tantes altres coses. Front de tot això, els 21 llestos, 12 rabiosos i el Presi del “context” són sols una broma de mal gust.
