Que Eurovisió és un festival “tongo”, ho sabem des del franquisme, i res ha canviat en aquests anys. Per tant, no cal pensar-lo en termes de qualitat, per molt que s’entestin els fans de l’espectacle: indignar-se per la cantada victòria de la colla de Chikiliquatres presentada per Ucraïna amb l’empenta del discurs de Zelensky demanant sense embussos el vot per a ells és tan ingenu com alegrar-se de la victòria relativa de qui a alguns interessa que sigui “la catalana”, per a altres és “l’espanyola d’origen cubà” i per a uns tercers, una llatina que, en sintonia amb la música de moda, sap cantar mentre fa contorsions (amb energia i gran tècnica) del seu exposat cul. Si el tongo existeix sempre, aquest cop s’hi han superat en l’allau de paradoxes: els que, pretenent saber de música, critiquen el resultat, haurien de recordar les sospites respecte de l’elecció de Chanel en el Benidorm Fest, i ser coherents sobre el fet de que ara el tele-vot els sembla un frau i quan van perdre les (magnífiques) Tanxugueiras, un raó per a la indignació. I ja no parlem del fet que, encara que Ucraïna no fos definitivament vençuda en la guerra que tenim a les portes d’Europa, l’any que ve no sabem on s’hauria de celebrar la festa, veient com està quedant el territori envaït.
Ja acabat el show on Europa s’estén fins Austràlia i s’ha deixat a Rússia fora del certamen per motius tan artístics com els de la cançó (és un dir) guanyadora per tal de vendre al món el lema de “Tots amb Ucraïna”, potser recuperarem la capacitat per enfocar l’important: Manel Valls no va venir a Barcelona per ser alcalde, sinó per evitar que algú altre ho fos (també aquí el tele-vot resultà molt democràtic), i en un ordre de coses encara més important, el telèfon per a la prevenció del suïcidi en el seu primer dia de funcionament va rebre la més que significativa xifra de 1.000 trucades. Potser mil triomfs per a la vida i l’esperança, molt més grans que tota la pompa dedicada al pa i al circ que la televisió continua fotent-nos en vena per tal de dissuadir-nos de pensar. 1.000 trucades que suposen mil respostes d’algú que a l’altra banda del fil telefònic li dona al desesperat un bri d’humanitat i potser una pista per recuperar el sentit de l’existència.
2
