“Xavier Trias i Esperanza Aguirre tenen moltes coses en comú. Estan envoltats de corrupció i tenen una forma compulsiva de retallar drets bàsics i privatitzar serveis públics, i per fer-ho ens diuen que no hi ha diners i després els tenen a Suïssa i a Andorra“, tronava Ada Colau en un míting de la campanya de 2015, la que li va donar l’alcaldia. I va continuar: “No ens creiem les seves mentides i volem que ens tornin els diners per a les nostres escoles infantils i els nostres hospitals“.
En aquell moment Xavier Trias ni tan sols estava imputat/investigat. No ho va estar mai. Només estava essent enfangat des d’OK Diario i El Mundo, dos dels terminals de la policia patriòtica madrilenya, especialistes en fer circular muntatges emergits des de les clavegueres de l’Estat. Però Ada Colau no es va estalviar acusar-lo de lladre i mentider, afirmant que robava i s’emportava a Suïssa els diners de les escoles i els hospitals. I això quan estava en joc l’alcaldia de la ciutat.
Alguna cosa hem guanyat en aquests anys. Com a mínim ara ja no hi ha ningú a l’oposició que, públicament, acusi l’alcaldessa de rampinyar els recursos de nens i malalts per esquitxar diners a les entitats i associacions dels amics. Només li recorden que ella mateixa reclamava una consulta sobre els càrrecs imputats i que el codi ètic del seu partit es compromet a dimitir un en cas com aquest. No és gaire consol, però almenys l’oposició ha guanyat nivell.
