El famós consens del 52% ha trigat a arribar. Aquest dimarts, l’independentisme ha decidit fer una protesta simbòlica contra la persecució del diputat Pau Juvillà, a qui la JEC -un òrgan teòricament administratiu- pretén robar l’acta de diputat abans que un tribunal es pronunciï. Els tres grups han acordat “aturar la vida parlamentària de forma puntual” fins que no es reuneixi la Comissió de l’Estatut dels Diputats per elaborar un dictamen sobre el cas del diputat cupaire.
L’aturada temporal, expliquen, pretén “no normalitzar el que no és normal”. Un objectiu que en realitat és buit, perquè la repressió està tan normalitzada a Catalunya que el Parlament no passa de fer debats autonòmics que podria fer Múrcia i amb una capacitat normativa tenallada per l’amenaça judicial madrilenya. Que la JEC sigui l’escó 136 és “normal”, i també s’ha convertit en “normal” que l’independentisme fiï la seva estratègia a curt termini a rebre una comunicació de Moncloa citant-lo a una taula de diàleg que parlarà de la quotidianitat autonòmica.
Torna el simbolisme, que és important en una lluita nacional. Però si el simbolisme és només per distraure la perdiu i no va acompanyat d’un full de ruta mínimament compartit, només serà un motiu de riota a Espanya. Perquè, quin objectiu té suspendre l’activitat parlamentària de tres grups un parell de dies si de la protesta no se’n deriva cap conseqüència que permeti avançar? Què passarà quan el Suprem es pronunciï en contra dels drets democràtics del diputat? Passarà com altres vegades, que el simbolisme acabarà convertit en una arma llancívola per dividir l’independentisme?
El simbolisme és necessari, però també és moment que aquest 52% comenci a concretar cap a on va al marge de l’agenda de Madrid sense enganyar ningú. Altrament, només col·leccionarà fotografies estèrils.
