Durant molts anys s’havia extès l’axioma que l’extrema dreta espanyola era irrellevant electoralment perquè estava continguda dins del PP. I, vista l’evolució, la realitat és que, sociològicament, el PP sempre ha estat un partit d’extrema dreta que, simplement, contenia algunes dosis homeopàtiques de moderació. Només fa dos anys i mig de les eleccions andaluses en què Vox va obtenir, per primera vegada, representació parlamentària i el partit de Santiago Abascal ja ha aconseguit un sorpasso espectacular a Catalunya, deixant en ridícul Ciutadans i PP. L’enquesta del CIS d’aquest dimarts deixa Vox a només 2,9 punts del resultat del PP.
Això vol dir que el gruix del nacionalisme espanyol més explícit pren un caràcter de lluita frontal contra la modernitat. A diferència del PP (i de la dreta moderada del PSOE), Vox es revolta contra el feminisme, contra els drets dels homosexuals, contra la immigració i contra la diversitat nacional i lingüística. I, per l’altra banda, l’extrema dreta espanyola es mobilitza en favor de la tradició catòlica, el monolingüisme castellà, la caça, els toros i el paper de l’home en la família tradicional. Un ideari que singularitza els ultres espanyols a Europa perquè, per exemple, l’emancipació femenina és reivindicada per l’extrema dreta francesa, holandesa o alemanya, que la contraposen al masclisme tradicional de l’Islam.
Vox ja és el 45% de la dreta espanyola a Catalunya i, segons l’última enquesta, el 35% del total de la dreta a l’Estat espanyol. I pujant. Un neofalangisme que ha arrossegat el PP des del primer moment i que fa que les pròximes eleccions a Madrid hagin pres l’aire guerracivilista del “comunisme o llibertat” contra el “feixisme o democràcia”. I tot fa pensar que aquesta vegada el “no passaran” de Pablo Iglesias fracassarà exactament igual que el de Dolores Ibárruri.
163 
