Cada vegada que algú ha demanat a Xavier Sala i Martín una predicció sobre una qüestió concreta, l’economista social i sagaç ha retrucat que ell no té cap bola de vidre. La cartomància aplicada a l’economia pot resultar nefasta. Això no obstant, sempre n’hi ha, d’oracles, preveient, sobretot, quins mals hem de patir en un futur immediat. Ara també és el cas. Els presumptes experts s’han posat d’acord a dir que la crisi que justament el present mes de setembre s’abatrà sobre aquesta part del món serà de les que no cal nou per completar-ne la dotzena. I el personal -la ciutadania, en argot reivindicatiu- sembla haver-ho entès i s’ha llançat a cremar l’estiu sense pietat. I ara, apreta i engul.
Arran de la guerra de la Covid -la primera d’aquesta dècada- la capacitat d’estalvi de les famílies catalans es va disparar. No és un fenomen exclusiu d’aquest país. Els informes del Banc d’Espanya -aquell que encara manté la bandera ben erta a la plaça de Catalunya de Barcelona- remarquen que l’any passat els “actius” atribuïbles a les llars havien crescut de manera destacada sobretot pels efectes de la recuperació econòmica postpandèmica. Això vol dir que, malgrat que semblava que la plaga havia escampat el carpe diem entre els humans, en realitat les famílies catalanes mantenen la tendència previnguda i temorosa habitual.
Però ara ens diuen que tot pot capgirar-se. Per què? Perquè ens assalta una crisi, la mare de totes les crisis darreres, diuen. Qui més qui menys n’ha sentit a parlar, de les causes. S’acumulen i s’encadenen. Hi ha, en primer lloc, la tendència “alcista” dels preus provocada per una pila de causes: el preu dels carburants, l’augment del cost dels productes manufactures que solquen les mars del món a causa de l’acord que han lligat els grans dels transport en contenidors, la guerra d’Ucraïna i els efectes sobre la venda i la distribució del gas rus, la derivada lògica que això ha tingut en el preu del gas algerià, la sequera -en el nostre cas- que ha reduït la producció hidroelèctrica…
Hi ha, també, la inflació -conseqüència lògica d’aquest encariment energètic que repercuteix en la producció industrial i agrícola-, que els dimonis russos han disparat a Europa fins als dos dígits. Horror total. També qui menys qui més sap del pànic alemany -i per tant, del Banc Central Europeu- al descontrol d’aquest element malvat. És la República de Weimar, estúpids. Això vol dir que tot es desboca. el preu dels diners a la Unió i també l’euríbor. Les repercussions del primer bloc de causes en el segon fan mal concret. Els bancs encariran i enduriran els préstecs, per por també a la insolvència dels pobres mortals que s’hi acullen, i les hipoteques, majoritàriament variables, complicaran encara més les economies familiars, ja molt castigades a les gasolineres, als súpers o a les plataformes de pagament televisiu. Allò que en diuen “política monetària” del Banc Central Europeu serà una altra a partir d’ara. I això ens porta, de rebot i de retop, al tercer bloc:
L’inevitable augment del dèficit pressupostari. La darrera dècada ha estat una bassa d’oli per al govern espanyol i per a la Generalitat. Tots dos havien de pagar poc pel seu deute. A més, el Banc Central Europeu garantia, amb escasses reticències, la solvència espanyola. Però si puja el preu dels diners, òbviament els governs hauran de pagar més per aquest deute. I això voldrà dir “retallades” –vade retro, Satanàs- en totes les altres partides. El pròxim debat pressupostari a Madrid i a Barcelona encara s’entortarà més. Si són els comuns els que han de falcar els de la Generalitat, el govern de Pere Aragonès patirà, perquè no podrà estirar més el braç que la màniga, ni tan sols en l’aparença. Mentre el dèficit fiscal s’acosta al volum pressupostari total del govern, aguantar amb les engrunes cada vegada serà més complicat.
Hi ha un darrere efecte de tots aquests símptomes, per ara amagat, que pot aflorar amb aspror els pròxims mesos. Són moltes les empreses petites i els autònoms que expliquen a cau d’orella que han superat els últims mesos amb pèrdues. Els preus del gas, de l’electricitat o dels proveïdors s’han multiplicat i ells han hagut de mantenir els propis mirant que es dissipen els dimonis russos o la resistència ucraïnesa -segons la dignitat del portador-, però la guerra s’allarga i empreses i autònoms es veuran obligats aquest mes de setembre a repercutir els costos en els seus productes o serveis. O a tancar. Amargament, els clients han començat a patir-ho en les pròpies carns. Només un exemple que aquests dies ha fet córrer tinta i imatges: els preus del material i els llibres escolars, que han augmentant fins el 20 per cent. El client assidu de restaurants a l’hora de dinar pot fer també els propis càlculs comparant el preu del menú del darrer dia abans de vacances amb el que inaugura la temporada.
Tots aquests elements hi són i, per tant, presagiar una crisi, d’abast encara indeterminat, no és un exercici arriscat.
Com reaccionarà l’opinió pública i la publicada al guirigall de les xarxes davant aquestes asprors? Es fa fàcil de predir. La gran majoria exigirà a les administracions que resolguen -els resolguen- el tràngol. I això pot acabar afectant allò que fa feliç l’estadística: la intenció de vot. La crisi sempre és més bèstia entre els humils. I els humils tenen l’obligació de demanar que algú els estanye el viacrucis amb fets o -ai!- amb intencions. Terreny sembrat per als populismes. I els populismes, malgrat l’estúpida propaganda de l’espanyolisme rampant, a Catalunya i arreu té segell d’extrema dreta. O d’extrema esquerra.
Com sol ser costum, l’extrema dreta farà recaure la responsabilitat del mal moment en els seus enemics i en la immigració. I l’extrema esquerra carregarà contra el sistema que té la santa paciència d’aguantar-li la demagògia. Ni els uns ni els altres resoldran res, però ho atrotinaran tot. I una part de la societat se’ls creurà perquè no té res millor en què creure. Convé dir, com sempre i d’entrada, que ja no hi ha miracles ni el dijous. I que una societat només pot superar els moments durs amb una anàlisi apamada de la realitat i amb tocs d’encert puntuals.
Qui veja en aquesta crisi l’oportunitat de fer la seua esmena a la totalitat -a la totalitat del sistema– que tinga l’honradesa d’explicar que propugna per substituir-la. Com vol Barcelona -o Amposta-, com vol Catalunya -o Espanya-, com vol Europa -o una alternativa a la Unió-. Malgrat tots els retrets -en gran part, segur que justs i fonamentats-, fins ara la civilització en aquesta part del món ha aconseguit un progrés general innegable. Les crisis cícliques, denunciades a cada moment per les teories econòmiques més o menys interessades, més o menys marxistes, han fet mal, però no han impedit la consolidació d’aquest procés.
Viurem l’enèsima crisi. Difícilment serà la que ens portarà a la ruïna final. Europa -nosaltres- viu una decadència que serà llarga. Des del final de la Segona Guerra Mundial està sent substituïda per potències filloles -els Estats Units- o alienes -abans el Japó, ara la Xina-. Potser el final serà el que preveuen uns altres oracles: la devastació del planeta provocada pel consum de milers de milions de persones que, amb més raó que tots els sants del santoral, aspiren a consumir com ho fem els europeus. En tot cas, els efectes d’aquesta nova crisi no haurien de provocar la multiplicació de la idiotesa i la benedicció dels que només hi oposen vella demagògia.
En el benemèrit any de reivindicació fusteriana que també vivim, paga la pena intercalar alguns paràgrafs que l’impertinent de Sueca va dedicar a la progressia de l’època que criticava “la societat de consum”, com a recordatori necessari de l’estat de coses que ens hem permès: “Hi ha ‘les minories selectes’, inextirpables, tenaces, coriàcies. Són nuclis que ‘ja ho tenen tot’, per naixement, per trampa, per xamba o tal vegada per mèrit just. Tant se val. De vegades juguen el joc de fer de ‘progressistes’: que Nostre Senyor els ho pagui i que els n’augmenti la voluntat, amén. De vegades no; ben sovint, no; en general, no i no. Publiquen llibres gloriosos, manufacturem films o partitures importants, són enginyers o cirurgians, o irradien discursos, articles, entrevistes, brillantíssims. Fins i tot són capaços d’armar aldarulls a la Sorbona com el mes passat. Però ells ja ho tenen tot. Els qui no tenim ‘tant’, els qui no hem tingut i els qui no tenen res, hem de partir, es vulgui o no, d’una altra visió del problema. Ells, si són ‘progressistes’, diran que som o estem ‘alienats’. Sens dubte, estem ‘alienats’. […] Més ells, els nostres ‘mentors’ -‘progressistes’ volen ser-ho-, més ells que no pas la desorbitada voracitat ‘consumidora’ de què ens acusen. Que no és tanta ‘voracitat’ com intenten de fer-nos creure, o simplement, com intenten de creure. Ens acontentem amb poca cosa, al cap i a la fi”.
És aquesta societat, “de consum”, la que hem de gestionar amb tocs i retocs, amb la intervenció pública necessària -i tant de bo ben administrada-, la que ara pateix l’enèsima crisi energètica i de proveïments que la pot portar a l’enèsima crisi de valors. Paciència i encert, personals i col·lectius. I denúncia dels qui volen salvar ciutats o pàtries amb falsos remeis més vells encara que les crisis.
18
9
