Bé, doncs ja som al cap del carrer. El PSC s’ha situat, de nou, al bell mig del terreny de joc i aviat començarà la competició per veure qui pacta més barat amb els socialistes als ajuntaments, les diputacions i, després a la Generalitat. Després ja només quedarà que Pedro Sánchez doni la benvinguda a la subhasta a la baixa al Congrés entre ERC i JxCat. Llavors haurem rebobinat ben bé fins els temps en què Joan Ridao i Josep Antoni Duran Lleida competien per un copet a l’esquena d’algun dels ministres de Zapatero. La jugada és tan òbvia que fa temps que s’assaja, amb èxit, amb els partits bascos. Al PSOE fa temps que li és molt rendible, a Madrid, la concurrència entre el PNB i l’esquerra abertzale.
El panorama és aquest, amb l’agreujant que l’antic peix al cove donava algun resultat perquè CiU podia pactar, alternativament, amb els socialistes i el PP. I ara ja no. La vintena de diputats independentistes només poden triar entre el PSOE i el no-res, inclosa la CUP. Sense unitat independentista i estratègia conjunta la partida s’ha acabat i els jugadors tornen al punt de partida. ERC és qui se n’ha adonat més ràpid i per això té la millor posició del tauler autonòmic.
Fa uns dies, Ferran Mascarell deia que “els temps que vivim requereixen posar l’accent en la reflexió“. Hi estic d’acord. Cal aturar-se i pensar quina sortida té la ratera política on estem enxampats. Hi ha indicis, de moment molt dispersos. I, per començar, cal restaurar la voluntat de reconstrucció.
28 
7 
