Aquest dimarts, aquesta nació que anomena nacionalistes els que se senten d’una altra nació celebra la seva festa amb una desfilada militar. Una celebració vinculada a un genocidi no reconegut. Totes les nacions tenen episodis foscos en el passat, però quan s’ha volgut ser un imperi i s’ha deixat un rastre de sang, al segle XXI s’hauria de saber demanar perdó. En lloc d’això, el que està passant a Espanya és un rellançament de la reivindicació de la conquesta d’Amèrica, amb un orgull testosterònic especialment visible en la cursa del PP cap a l’extrema dreta on regna Vox. Per aquest camí menyspreen el president de Mèxic amb una borratxera de bromes ridícules i critiquen el Papa perquè no és possible que “un catòlic que parla espanyol” plantegi els deutes històrics d’Espanya.
Fan tot això i tracten Vox com a partit normal: el PSOE també, el dia que Carmen Calvo els va agrair el suport en una votació sobre els fons europeus. I la vigília del 12-O tres diaris de gran tirada editats a Madrid regalen la portada a Abascal per un acte on va reunir els seus seguidors per vomitar bilis mentre l’aplaudien. Així és com després els convidats de pedra de l’esquerra espanyola assenyalen Catalunya com a culpable d’aquesta hipertròfia de l’extrema dreta originada al gran Madrid, en un procés que ha passat per episodis com el debat electoral en què Pedro Sánchez va voler entrar en la competició de ser més espanyol que ningú prometent que portaria Puigdemont al Tribunal Suprem. Així és com s’han plantat al Parlament de Catalunya 11 diputats ultres i cada dia hi demostren que els és igual absolutament tot, només fan una agitació tan grollera que no la suporta ni Cs, que ja els ha picat la cresta. I així és com continuarà aquesta espiral, amb el suport de l’alta judicatura, mentre Polònia els marca el camí. Escolta, Brussel·les.
