Aquest dijous la política legislativa espanyola s’ha decidit al TC, en una sala tancada, sense cap control de la ciutadania. L’únic que se n’ha sabut, durant hores, ha sigut que els magistrats estaven reunits decidint si sí o si no. Si el Congrés podia tirar endavant el tràmit parlamentari per aprovar una proposta legislativa que reforma alguns articles del Codi Penal i la norma que regula, justament, l’elecció de magistrats del TC. Al final no han decidit ni una cosa ni l’altra perquè el tribunal estava dividit, i han pres l’acord salomònic d’ajornar la decisió fins dilluns, de manera que el Congrés ha aprovat la reforma legislativa però els jutges encara podrien aturar-la al Senat.
De la derogació de la sedició a canvi d’endurir la persecució de la protesta i del joc de mans amb la malversació difícilment se’n pot dir res de bo. I la decisió de reduir la majoria necessària al CGPJ per nomenar els membres del TC només evidencia un fracàs de la política. És una mesura desesperada per trencar un bloqueig vergonyós. Però si és el que decideixen la majoria de diputats elegits per la ciutadania, correspon als electors castigar-los si no hi estan d’acord.
Que el TC, des de les tenebres, es plantegi bloquejar l’acció d’una cambra legislativa és tenebrós. Igual que ho va ser el 6 i 7 de setembre del 2017 respecte del que estava a punt de decidir el Parlament de Catalunya. Amb la diferència que aquesta vegada el PSOE –en la seva actual guerra amb el PP, el partit que ha presentat el recurs que ha activat el Constitucional– ho considera una “ingerència” sense precedents i una “vulneració de l’autonomia parlamentària”. Però és especialment rellevant la posició de Podemos. El seu portaveu al Congrés, Pablo Fernández, ha qualificat els jutges del TC de “colpistes amb toga”. Deuen ser els únics en la política espanyola que volem reformar Espanya i que encara es pensen que és possible.

